El dibuix que comparteixo aquí el va fer la meva tieta Montse, la germana petita de la meva mare, la meva madrina i la persona que va estar present en tots els moments importants de la meva vida fins que va morir de cáncer l’any 2012. Avui hauria celebrat els seus 75 anys.
Quan el miro no veig només una imatge; hi veig la seva mà, el seu gest, una manera seva d’estar al món que encara avui continua arribant-me d’alguna manera.
Havia previst, juntament amb la meva cosina —la seva filla petita— anar a Montserrat, un lloc molt especial per a la família, com una mena d’homenatge. Al final no ha pogut ser, però no volia deixar passar l’oportunitat de recordar-la d’alguna manera, i aquesta n’és una.
Quan dibuixem o pintem deixem una empremta nostra; una prolongació del que som queda adherida a cada procés creatiu, per modest que sigui. Des de petits, quan fem els primers gargots, fins a qualsevol obra adulta, hi ha alguna cosa íntima i irrepetible que queda registrada en el traç. Per això, amb el temps, un dibuix també pot convertir-se en memòria, en rastre visible d’una presència.
I avui, mirant aquest dibuix, també penso com m’hauria agradat que durant el temps d’hospital haguéssim compartit alguna estona dibuixant juntes. Potser ara tindria, a més del record d’aquells dies difícils, alguna petita creació feta entre totes dues; un d’aquells records que conserven no només una imatge, sinó també una presència, un instant compartit i una manera d’estimar-se.
Per això crec que l’art, fins i tot el més senzill o quotidià, té alguna cosa profundament humana: ens permet deixar rastre els uns en els altres.
I avui, des d’aquí, amb el teu dibuix i el record d’unes imatges antigues, vull recordar-te que no t’oblido. 💚
ESPAI FRIDART 