El trastorn de la conducta alimentària, no pot ser considerat com el resultat d’una vanitat que desitja tenir una talla més petita, sinó com una manera que té la persona d’enfrontar-se a sentiments i emocions negatives que no es manifestarien des d’una emocionalitat sana.
Durant el treball artístic amb adolescents que pateixen aquest trastorn, ens trobem amb una autoestima molt baixa i una forta autocrítica. Les seves vides estan subjectes a una constant autocorrecció i retrets, amb fortes creences negatives sobre ells mateixos i un sistema de confiança basat en referències externes i perfeccionistes. En general, cal dir que els trets habituals de les persones creadores i les característiques que tenen les que estan diagnosticades d’un trastorn d’alimentació són pràcticament oposats.
El treball creatiu implica un seguit de processos psicològics i recursos personals, com són la flexibilitat, la capacitat d’assumir riscos o la capacitat reflexiva, entre d’altres, que no s’observen en les persones que presenten aquest tipus de trastorn, al que s’ha d’afegir les dificultats pròpies que presenta treballar amb adolescents, raó per la qual diferents especialistes sostenen que ajuda molt a les persones amb trastorns alimentaris parlar sobre les seves obres, ja que les fa ser conscients de la confusió en la qual es troben i això és el que permetrà que puguin tenir un sentit més clar de si mateixes i poder avançar en el seu procés de recuperació.
Murphy (1987) assenyala que «la majoria de les anorèxiques se senten amenaçades per la novetat i el canvi, però anhelen comunicar-se i senten la necessitat de ser compreses» i explica que per aquesta raó el treball creatiu ajuda a erosionar el mecanisme defensiu i desafiant que mostren.
S’han identificat tres aspectes fonamentals que a persones amb trastorns alimentaris els ofereix treballar amb l’art com a teràpia:
- La vinculació que s’estableix entre la persona i la seva obra
- Les potencialitats del procés creatiu com a entrenament per al canvi
- La nova visió de si mateixes que aporta aquest procés
Els tallers
Mostraré un resum de la meva experiència durant els cinc tallers que vaig anomenar com a «creatius» per evitar les reticències que moltes vegades suscita el nom d’artteràpia en determinades institucions. El grup estava format per quatre noies i un noi d’edats compreses entre els 14 i els 17 anys, diagnosticats tots ells d’anorèxia nerviosa amb una hospitalització parcial.
Tots els joves presentaven els indicatius propis d’aquest tipus de trastorn: gran dificultat per a l’expressió emocional, preocupació excessiva per la seva imatge, cert temor a ser jutjats, necessitat d’agradar, elevat nivell d’autoexigència i autocrítica, insatisfacció personal, baixa autoestima i, en la major part dels casos, un excessiu perfeccionisme que es reflectia clarament en els treballs que van fer.
Com no es podia saber el nombre de sessions que es podria fer amb el grup, ja que depenia de la durada de la seva hospitalització, el plantejament des del començament va ser que l’objectiu principal fos el d’afavorir un espai de confiança en el que el diagnòstic clínic deixés de tenir ple protagonisme.
Establir una relació de confiança va fer possible l’elaboració de diferents treballs simbòlics, metàfores a partir de les quals els joves van poder reflexionar, els obligava a prendre decisions, on convergien idees, també va fer que es frustressin, sorprenguessin i experimentessin, entre altres qüestions. Però, sobretot, van tenir la possibilitat de sentir-se com qualsevol altra persona, amb els seus punts forts i les seves debilitats.
Resultat de l’experiència
En general, van ser unes sessions complicades, en primer lloc, per la poca seguretat que tenien els participants en si mateixos i en les seves habilitats, i sobretot per la seva constant necessitat de moure’s per a cremar calories, aspecte que feia molt difícil captar i mantenir l’atenció del grup. Tot i això, malgrat haver estat pocs tallers, van ser suficients per comprovar com cada membre del grup va poder expressar els seus sentiments més enllà dels aspectes relacionats amb la seva malaltia, cosa que va ser molt positiu per a ells.
Quant al resultat plàstic de les diferents propostes es podia observar el que Adrian Hill, pioner de l’artteràpia ens parlava sobre l’obra dels pacients hospitalitzats que anomenava com «art estereotipat». Segons aquest autor, a través de la seva obra la persona mostra un gran mecanisme defensiu, utilitzant les figures estereotípiques d’una manera en la qual sigui capaç d’estructurar i organitzar els conceptes mitjançant els dibuixos que sap dominar i li aporten seguretat.
Fer servir la creació com a suport de projeccions internes provoca que el pacient transfereixi la seva necessitat habitual de control del mateix cos cap a una necessitat de control de la seva obra.
Per altra banda, tots els estudis sobre artteràpia amb pacients diagnosticats amb TCA especifiquen un tipus d’obra composta de símbols significatius per expressar temes autobiogràfics, un aspecte que també es va poder comprovar durant les sessions, com mostren les imatges d’alguns dels treballs que es van fer durant els tallers.
Una de les aportacions més destacables de l’artteràpia grupal, és que els pacients amb Malalties mentals greus, a més de beneficiar-se de la interacció verbal present en totes les modalitats de teràpia grupal, poden comunicar-se a un nivell preverbal mitjançant la creació d’objectes d’art.
Reyes
Beneficis de l’artteràpia en casos de malaltia mental
Els processos amb l’art com a teràpia ajuden als adolescents amb aquest tipus de trastorn a comprovar la distància existent entre «el que és ideal» i «el que és possible». El treball creatiu possibilitarà que puguin sentir-se realitzats com a resultat de la seva experiència vivencial en la mesura que siguin capaços d’identificar-se amb la seva producció, prescindeixin de metes desproporcionades i augmentin la seguretat en si mateixos. També els permet explorar recursos personals amb els quals poder enfrontar-se a situacions noves, desenvolupar conductes més saludables i afermar la comunicació de la persona amb si mateixa i amb el seu entorn, aconseguint més autoestima i millora de l’autoconcepte i la disminució de la seva resistència al canvi.
Ja per acabar cal dir que per aquest tipus de pacients, la comunicació verbal constitueix una de les principals dificultats el que fa que la utilització del llenguatge no verbal mitjançant l’art, els afavoreix l’autoexpressió i la comunicació. (Dalley i Case, 1993, Charlton, 1987).
L’elaboració d’un discurs visual propi permet explorar altres sistemes de comunicació, aconseguint que els pacients arribin a sentir-se compresos mitjançat la seva obra i disminueixi així la seva sensació d’aïllament i vuit interiors.
Fonts consultades:
- Beatriz Azabal Sánchez (2014). «Procés emocional i nivells d’ansietat en persones diagnosticades de Trastorn de la Conducta Alimentària». (Universitat de Valladolid)
- Estibaliz Gutierrez Ajamil (2014). «El procés creatiu com entrenament per al canvi: artteràpia amb persones en tractament per trastorn de la conducta alimentària.» (Universitat del País Basc)
- M. Josefa Agudo Martínez, Zaira Morales Domínguez i altres autors (2013). «Artteràpia en l’àmbit de la salut mental». (ASANART -Associació Andalusa d’artteràpia).
ESPAI FRIDART 