No sé si això se’m passarà mai, però amb cada publicació també hi ha una certa inquietud dins meu. Una part íntima queda exposada al món a través de les xarxes.
La motivació, però, és que aquestes paraules puguin arribar a persones a qui les meves reflexions els siguin útils: perquè algú posa veu al que senten i no saben expressar, o perquè, tot i saber-ho, es puguin sentir acompanyades i compreses.
Aprofundir en el que sentim i en el que som requereix silenci, sinceritat amb nosaltres mateixos i una certa valentia per tocar aquells temes que ens couen. És un exercici poc habitual en una societat on tothom corre i on hi ha poca escolta, tant cap als altres com cap a un mateix.
Les persones amb una capacitat innata d’introspecció podem viure les coses bones amb més intensitat i valorar petits moments que sovint passen desapercebuts per a molta gent. Però també som més vulnerables a les crítiques estèrils o als tractes desconsiderats.
Mostrar parts personals a les xarxes és exposar-se també a mirades amb qui potser no voldríem compartir segons què. Però entenc que aquest és el preu de no tancar aquestes finestres de comunicació que ens permeten arribar a persones amb qui, d’una altra manera, mai connectariem.
Quan compartia dibuixos, obres o experiències vinculades a l’artteràpia —un espai des d’on també podia donar veu a realitats que potser ajudaven altres persones— no sentia aquesta incomoditat d’ara. Però la necessitat d’iniciar una nova etapa, més alineada amb qui sóc avui, m’ha portat fins aquí: a un espai de trobada i connexió amb aquells per a qui l’art i la vida sempre van agafats de la mà.
Potser compartir des d’aquest lloc més sincer fa una mica de vertigen, però també és l’única manera que aquest espai sigui realment honest i humà.
ESPAI FRIDART 