Hi ha una frase que m’ha acompanyat últimament: les persones no et tracten com mereixes, sinó com són.
Durant un temps la vaig entendre com una explicació cap enfora, gairebé com una manera d’ordenar certes experiències. Però en aturar-m’hi, alguna cosa va començar a moure’s cap endins.

Vaig créixer sense escoltar algunes paraules que haurien estat importants. No per alimentar l’ego, sinó per reconèixer i donar lloc a allò que ja vivia en mi. Les meves capacitats artístiques formaven part de la meva vida des de ben petita, però durant molt de temps les vaig viure més com un refugi, un espai on recórrer, que no pas com un valor en si mateixes.
En aquell moment no era conscient d’aquesta absència. Va ser més endavant quan la vaig poder anomenar. Quan vaig començar a comprendre fins a quin punt necessitem, especialment en les primeres etapes, una mirada que ens vegi i ens retorni qui som.
A vegades aquesta mirada no arriba. Pot ser per manca de sensibilitat, per carències emocionals o, en ocasions, per la incomoditat que pot generar en els altres allò que perceben com a valuós en tu. Sigui quina sigui la raó, l’efecte és subtil però profund:una part del que ets queda sense ser anomenada, sense ser sostinguda.

Durant un temps, aquesta mancança es pot viure com una absència. Com alguna cosa que hauria d’haver estat i no va ser. Però amb els anys podem descobrir una altra lectura possible, jo vaig poder fer-ho, perquè aquesta absència també m’ha portat —no sense esforç— a construir una forma de validació diferent. Menys dependent, més silenciosa, més arrelada. Una confiança que no neix tant del que diuen els altres, sinó de l’experiència directa amb allò que faig, amb allò que sostinc, amb allò que sóc capaç de crear.
No ha estat un camí immediat. Ha implicat reconèixer el que va faltar, deixar d’esperar que arribi de fora i, a poc a poc, començar a mirar-me amb uns altres ulls. Avui l’art ja no és només refugi. És llenguatge, és presència i és una manera d’estar al món que reconec com a pròpia. I des d’aquí, alguna cosa canvia profundament.
La validació deixa de ser una cerca constant.

Per aquest motiu, ho comparteixo.
Perquè una experiència que pot semblar insuficient, fins i tot injusta, sovint acaba obrint camins molt més profunds dels que hauríem gosat esperar.
Quan la validació no arriba de fora, aprenem a construir‑la des de dins, i aquest moviment ens fa ser molt més del que ens havíem imaginat.