Quan fotografio un lloc que em crida l’atenció, capturo un instant. Però és quan el dibuixo que el record pren una nova dimensió. Mentre observo les formes, la llum i els colors, tornen també el silenci, les olors i les emocions que la càmera no va poder retenir.
Dibuixar a partir d’una fotografia pròpia no és copiar una imatge, sinó tornar a habitar un espai o situació que m’ha emocionat. El dibuix alenteix el record i em permet descobrir detalls i matisos que havien passat desapercebuts en aquell primer moment.
Cada traç és una manera de reviure l’experiència i de comprendre millor el lloc que vaig voler conservar en una fotografia. I, en aquest procés, no només conec més aquell paisatge, sinó també una part de mi mateixa.
«La meva vida dibuixada» és un nou projecte que tot just he començat i que acompanyarà el que ja vaig iniciar sobre Barcelona i que ara es troba aproximadament a la meitat. Tots dos són un recull de dibuixos que s’aniran acumulant com a testimoni de moments viscuts, fotografiats primer i recreats després en una petita llibreta de paper no gaire bo i amb aquarel·les també modestes. I, tanmateix, aquest procés em permet reviure el que he experimentat d’una manera diferent i complementària.
Sovint em diuen que seria millor dibuixar del natural, al moment, en lloc de fer-ho a partir d’una fotografia. Potser algun dia sentiré aquesta necessitat, però encara no ha arribat. Els moments que dibuixo són imatges fugaces que m’han cridat l’atenció per alguna raó concreta. A vegades són instants que descobreixo tota sola, amb una mirada gairebé infantil, capaç d’observar-ho tot amb curiositat i de trobar sempre algun detall nou per contemplar. Altres vegades, però, són escenes viscudes amb amics o família: petits moments tresor que després dibuixo per no oblidar allò que em van fer sentir.
Per a mi, aturar-me davant d’allò que m’atrau o em desperta la necessitat de fer-ne una fotografia fa que el moment quedi molt més gravat a la memòria. És també una manera de treballar l’atenció, la mirada i la composició de la imatge. El dibuix, per la seva banda, recrea i aprofundeix encara més les sensacions viscudes. Em permet tornar-hi, observar amb més calma allò que en l’instant potser només va passar fugaçment.
A l’hora de crear, potser hi ha regles… o potser no. I precisament aquí hi ha també la llibertat de saltar-se-les, de fer alguna cosa diferent, allò que realment vols fer i et neix de dins. Quan crear no té com a prioritat agradar als altres, sinó omplir-te a tu mateixa, tot canvia. S’obre un espai de connexió íntima, un viatge i una exploració emocional que t’explica i et defineix en el moment vital en què et trobes, en allò que estàs vivint, en l’aquí i l’ara.
I ara mateix, el que més m’omple és poder viure l’art amb la llibertat plena que ofereix no haver d’estar pendent de professors, cursos o experiències guiades. No perquè no els valori o no els necessiti, sinó perquè, en aquest moment, l’objectiu és un altre: sentir-me lliure per fer el que em ve de gust en cada instant. I, per sort, les meves circumstàncies m’ho estan permetent.
Aquest mes de maig m’està proporcionant molt material… i encara en queda. Em falta temps i, ben aviat, també em faltaran llibretes! 😜
ESPAI FRIDART 