Anar contra corrent

Collage «Pressió social» (2016)

El primer acte de llibertat és la desobediència de l’ordre

-Erick Fromm-

Sentir internament quelcom que et fa alçar la veu davant les injustícies, males pràctiques, maledicència o determinades dinàmiques grupals que l’únic que busquen és perpetuar l’interès individual per sobre de la responsabilitat laboral, no és cap comportament disruptiu, sinó l’exercici legítim de llibertat personal, responsabilitat i auto respecte avalat per la psicologia del treball i de les organitzacions, una disciplina científica que estudia la conducta de l’ésser humà en un context laboral des d’una perspectiva individual i grupal amb l’objectiu de descriure, explicar i preveure determinades dinàmiques que apareixen en aquests contextos i que no són útils per al sistema.

Des del que m’ocupa en aquests moments, que és tot allò que està relacionat amb un saludable desenvolupament dels infants i joves, penso que cal educar-los perquè no tinguin por de lluitar pel que consideren just per sobre de la seva comoditat personal. Que siguin capaços de rebel·lar-se contra el que està malament, amb l’energia, entusiasme i determinació que els pot aportar ser honestos amb el que pensen s’ha de fer. Solament així es generen entorns laborals saludables i creatius on les noves propostes no suposen un «atemptat» a la cohesió del grup ni motiu de conflicte, sinó l’oportunitat de possibles millores i aprenentatges.

La influència del grup en els contextos laborals

Els grups de persones que formen part d’un sistema laboral creen les seves rutines i hàbits, patrons i maneres de funcionar establertes entre els seus membres, que per poder adaptar-nos i integrar-nos necessàriament hem d’acceptar. El problema sorgeix quan els patrons de funcionament no són útils sinó tòxics i nosaltres no volem assumir la responsabilitat de contribuir a fer que aquestes dinàmiques es consolidin.

Hi ha varietat de raons per les quals les persones assumeixen i callen davant de patrons disfuncionals a les organitzacions laborals: les que volen evitar la confrontació a tot preu, les que necessiten el reconeixement del grup, les que volen ser acceptades per no tenir problemes, i les que considero més tòxiques: les que no volen perdre el control que, d’una manera més o menys subtil exerceixen sobre el grup. Són aquelles persones expertes en manipular la informació i que busquen la solidaritat del grup utilitzant el victimisme per aconseguir el suport d’una majoria que preferirà no enfrontar-se a elles.

Segons els experts i la meva pròpia experiència personal d’onze anys treballant en l’empresa privada i els trenta-dos últims dins l’administració pública, un grup laboral es torna poc útil, entre altres pràctiques, quan dins de l’organització hi ha persones que constantment dediquen el temps a criticar i controlar el que fan els altres en comptes de centrar-se en la seva feina, o les que tenen converses hipòcrites plenes de crítiques destructives sense fer servir els canals adequats per obtenir canvis positius que puguin beneficiar al grup.

Recordem que la persona que està parlant malament d’algú davant teu, segurament algun dia parlarà malament de tu quan no estiguis present.

Des que vaig entrar a treballar de ben joveneta, que he lidiat amb problemes derivats de no fer cas d’una ordre que considerava injusta o no seguir el que feia la majoria si anava en contra del que jo pensava o sentia, com quan en el meu primer treball, amb divuit anys acabats de fer, el meu cap em va demanar que «l’informes» dels companys que «perdien» el temps. Recordo que vaig sortir ofesa del seu despatx tancant la porta amb un gran cop. No cal dir que aquest cap no va tardar gaire a trobar algú altre que fes aquesta feina i jo vaig passar a formar part de la seva «llista negra».

La pressió social ens pot fer dubtar de la validesa de la nostra protesta, jo mateixa més d’una vegada he arribat a pensar que potser em prenia les coses massa seriosament. Ara sé que en realitat els meus qüestionaments eren l’excepció dins d’una anomalia.

Lluitar per al que considerem just i desitjar treballar en contextos democràtics sense personalismes dominants, on hi hagi prevalença de confiança i valors, no és disfuncional sinó tot al contrari. Cal tenir present que qui no li dona importància a aquest tipus de dinàmiques, és perquè s’ha «mimetitzat» amb l’entorn i ha pres la decisió de pagar el preu que calgui per formar part del grup sense qüestionar-se que està contribuint amb el seu silenci i docilitat a perpetuar entorns i dinàmiques no productives.

Així que no hauríem de tenir por a dir el que pensem, encara que siguem els únics/úniques d’opinar d’una determinada manera. No és gens fàcil, principalment perquè la veritat moltes vegades anirà en contra dels interessos no legítims de la majoria. Però cal pensar que les ferides produïdes per anar contra corrent, quan cal, s’acaben curant, i de l’experiència sortirem reforçats i amb molta més capacitat crítica per envoltar-nos de millors relacions.

L’individu creatiu té la capacitat d’alliberar-se de la xarxa de pressions socials on estem atrapats. És capaç de qüestionar els supòsits que la majoria acceptarà sense questionar.

John W. Gardner

Entrada relacionada:Conflictes i procés creatiu

Respondre

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s