Quan parlem de la nostra relació amb la «màscara» ens podem remuntar a l’antiguitat, en aquells temps es tractava d’un objecte de ritual que s’associava a animals, esperits i ancestres, que permetia a l’ésser humà contactar amb un món inaccessible, ja que amb la màscara podia transcendir la seva identitat quotidiana.

En l’època actual, la necessitat de passar desapercebuts i el temor d’anar a contracorrent per no ser aïllats i/o rebutjats socialment, també ens porta a ocultar-nos sota una màscara i que convisquem un amb els altres interpretant un personatge més o menys adaptat al que s’espera de nosaltres.

Aquesta és una forma de viure que ens permet sentir-nos acceptats, segurs i tranquils dins la comunitat, però que també provoca molta insatisfacció, un desgast enorme d’energia, rigidesa i malestar tant mental com físic.

La màscara està lligada a la persona com l’ombra al cos. (Resnik)

La necessitat d’acceptació fa que a vegades callem el que pensem, o que no ens atrevim a allunyar-nos d’ambients o relacions perjudicials per a nosaltres. La cerca constant d’aprovació i reconeixement, són comportaments que s’aprenen durant la infància, és durant aquesta etapa quan se’ns ensenya a «comportar-nos» segons el que l’entorn social i familiar considera com a normal.

El que hem après de petits s’instal·la en nosaltres construint un personatge amb un autoconcepte i seguretat febles, pendent d’aprovació igual que passava durant la infantesa.

La uniformitat quant al comportament, és un requisit esperat i demandat per als grups socials als quals pertanyem, això impedeix el desenvolupament saludable de la personalitat, ja que aquesta es veurà privada de la possibilitat d’aportar les seves singularitats i fortaleses al món que l’envolta.

Amic meu, no sóc el que semblo. La meva aparença no és més que un vestit d’home que vesteixo, un vestit acuradament teixit que em protegeix a mi de la teva curiositat, i a tu, de la meva negligència. (Gibran, El boig)

La màscara en Artteràpia

La confecció d’una màscara en Artteràpia és una forma d’expressió i autoconeixement que ens permetrà prendre consciència del nivell de «patologia de normalitat» que tenim.

Aquest és el nom que Erich Fromm va posar a la malaltia que està arrelada en la societat actual, en què es donen situacions i comportaments acceptats per tots com a «normals» i que en canvi són responsables directes de moltes malalties i trastorns psíquics propis de societats malaltes.

Amb aquest treball creatiu, es tracta de confeccionar una màscara que ens representa i que serà un reflex d’allò que mostrem, però també del que s’oculta als altres, «l’ombra» com la va anomenar Jung, i que és la part negada que hi ha en cadascun de nosaltres que necessita ser reconeguda i acceptada.

Per a més informació sobre l’ombra: «Carl Gustav Jung y la sombra en el ser humano»

Fer la nostra màscara és un treball individual amb el qual podrem expressar-nos de manera creativa i desprendre’ns d’inhibicions. On podran emergir aspectes de vegades desconeguts i inesperats de la nostra personalitat, i prendre consciència de l’ambigüitat i incertesa que compartim tots els éssers humans.

Realitzar un treball amb la nostra «màscara» farà que adquirim de mica en mica les fortaleses que necessitem per atrevir-nos a desafiar l’establert, i poder d’aquesta manera ser capaços de mostrar la part més autèntica i singular que hi ha en nosaltres.

El desig d’agradar és a l’esperit el que l’adorn a la bellesa. (Voltaire)

Atrevir-se a ser un mateix

És necessari que ens parem a valorar el preu que estem pagant per no atrevir-nos a ser nosaltres mateixos. Tenir la capacitat de preguntar-nos en algun moment de la vida, si realment val la pena obtenir l’acceptació d’altres persones a costa de renunciar a mostrar-nos tal com som i seguir mantenint un comportament i manera de fer que, possiblement agrada i complau als que conviuen amb nosaltres però amb la que difícilment podrem sentir-nos satisfets i a gust en la nostra pell.

Es necessita una gran dosi de coratge i molta feina personal per atrevir-se a ser realment qui estem donats a ser. És necessari dur a terme un treball d’exploració i deconstrucció del personatge que hem estat creant durant tota la vida per «reeducar-nos» i «parir-nos» a nosaltres mateixos.

Si ho fem, aprendrem de mica en mica a estar d’una manera diferent en el món, mostrarem el nostre veritable rostre i en fer-ho, podrem extreure el màxim potencial com a éssers humans. Podrem deixar enrere tot allò que no ens pertany perquè, no són nostres moltes idees i creences que en aquests moments ens limiten.

No és fàcil atrevir-se a ser un mateix, però val la pena intentar-ho, solament així podrem ser capaços de qüestionar el que està establert. En les nostres mans tenim la possibilitat de fer tot allò que cal per revertir els esquemes mentals que altres persones van dipositar en nosaltres i que ara ja no ens són de cap utilitat i no oblidar mai que els éssers humans estem sempre en constant «construcció».

---