Art i comportament disruptiu a l’escola

El paper que l’art pot desenvolupar com a instrument terapèutic i educatiu, deriva de la seva comprensió com activitat que forma part de la categoria més ampliada del joc.

Donald Winnicott
Sessió d’artteràpia en context escolar

Moltes vegades darrere d’un comportament disruptiu de l’infant o jove hi ha una família disfuncional o amb un funcionament inadequat. Aquest tipus de famílies són un factor de risc que propicien l’aparició de símptomes i malalties en l’alumne.

En aquests casos, una bona estratègia de les escoles seria tindre espais d’art amb objectius terapèutics o preventius on els alumnes amb algun tipus de conflicte familiar poguessin calmar les seves ansietats, pors i frustracions d’una manera segura i sensiblement acompanyada.

Sempre que a l’aula apareix un símptoma, aquest pot ser pres com un indicador de disfunció familiar i seria desitjable que l’escola comptes amb els recursos necessaris per poder tractar l’alumne disruptiu o inadaptat no com el culpable, sinó com a portador d’una problemàtica familiar.

Diferents estudis demostren que gran part de la violència és apresa i que en aquest procés d’aprenentatge tenen un paper decisiu les persones amb les quals l’infant estableix els primers vincles socials.

La construcció de la identitat

Durant l’adolescència qualsevol conflicte que arrossegui l’alumne es complica encara més, i en el cas que no li proporcionem les eines que necessita adquirir durant aquesta etapa tan significativa en la construcció de la seva identitat, probablement acabarà consolidant una personalitat instal·lada en el conflicte gratuït com a forma d’estar en el món.

L’ideal és que cada família sigui el model i referent per als seus infants, però malauradament moltes vegades no és així i molt d’aquests casos no acaben mai en cap consulta. L’art com teràpia en context escolar permet «equilibrar» d’alguna manera aquests models familiars.

Aquests infants sovint són portadors de molta ràbia i angoixa raó per la qual necessiten que se’ls mostri que han de fer per contenir i controlar l’energia de manera constructiva i evitar així que pugui derivar en violència.

L’activitat artística pot ser en aquests casos encara de més ajuda, ja que es tracta d’una via de connexió amb el procés de recerca que acompanya a l’adolescent proporcionant alternatives d’expressió per al que senten o els pot estar passant. Ells, molt més que d’altres, estan necessitant de l’atenció i de la mirada apreciativa i reparadora d’un adult de referència.

Un cas real: l’alumne X

Fa uns anys vaig impartir durant dos trimestres un taller setmanal d’artteràpia en context escolar a un petit grup d’alumnes de sisè de secundària, va ser temps suficient perquè pogués comprovar l’eficàcia de l’artteràpia en aquests contextos i, sobretot, la necessitat d’implementar espais amb aquestes característiques com un servei gratuït dins l’ensenyament públic.

Al començament no va ser fàcil contenir el grup, ja que una llarga història de conflictivitat interpersonal entre dos dels participants feia impossible la cohesió necessària que permetés acabar els treballs que els anava proposant, i més d’un cop no es van respectar els límits de l’espai art terapèutic; tot i això no va ser el participant més difícil segons les tutores el que em va posar més a prova. Per què?

En les relacions inicials amb el grup, aquest participant tant disruptor en l’ambient escolar que per preservar la seva identitat anomenaré X, mostrava seguretat, resolució i iniciativa amb el que després es va poder comprovar que era una pantalla defensiva per emmascarar una gran inseguretat i una imatge de si mateix totalment contrària al que s’esforçava per mostrar als altres. Moltes vegades no poder expressar o contenir inseguretats, es transformen en ràbia, que en aquell cas podria estar manifestant-se mitjançant agressions i baralles amb els companys de l’escola.

Durant el primer trimestre X mostrava sovint en les sessions d’artteràpia el seu enuig i ira; tot i això, s’esforçava molt a respectar els límits temporals de la sessió i les normes establertes. Col·laborava i acceptava deixar de fer quan li ho demanava i en l’última sessió del trimestre va acabar reconeixent obertament davant del grup la seva necessitat de tenir millors relacions amb els seus companys.

Molts experts sostenen que la majoria d’aquests comportaments disruptius són més una reacció al que l’alumne pot estar percebent com amenaçant (el món contra mi) que solament un tema de comportament o disciplina.

En cada sessió X destacava de la resta de participants per la seva creativitat i imaginació que manifestava en cada un dels treballs que feia, fins al punt que la seva competència artística va acabar sent reconeguda i apreciada per la resta del grup.

Aquest, va ser un factor important per a la progressiva adaptació de X a l’espai d’artteràpia, on es va anar sentint cada cop més segur i es mostrava concentrat en les tasques que feia arribant fins i tot a ser capaç d’aguantar els límits de l’enquadrament en moments d’especial dificultat i mostrar cada cop més cura i respecte cap als seus companys.

Una de les conclusions que vaig treure d’aquesta experiència, va ser que la diferència tan gran de comportament d’en X en els tallers d’artteràpia respecte a la manera amb la qual es comunicava en l’àmbit escolar estava motivada per la metodologia d’aquesta tècnica que prioritza conceptes com flexibilitat, llibertat en l’expressió emocional i d’idees mitjançant els llenguatges expressius com a vies alternatives de comunicació, que als adolescents, i sobretot, per als que tenen una alta creativitat com la que mostrava X els resulta molt més necessari.

L’experiència per aquest alumne va ser molt favorable, ja que la seva autoimatge va sortir reforçada gràcies al fet que va tenir l’oportunitat d’explorar-se des d’altra posició envers els seus companys molt més positiva: Context escolar=X problemàtic, Artteràpia=X creatiu.

Mitjançant la neurociència s’ha comprovat que les persones creatives pensen i actuen de manera diferent a una persona “normal”, cosa que pot provocar que la comunicació i comprensió amb elles sigui més complexa i incompresa en l’aula.

Crear és sobretot, una convocatòria a la possibilitat

Quan es disposa d’espais protegits com el que ofereix l’Artteràpia, tan diferent de les dinàmiques i regles acadèmiques, es fa possible que emergeixi de cada membre i del grup en conjunt quelcom diferent. Els rols es poden anar diluint, les aliances entre els membres també i permet que les velles rivalitats consolidades en el temps entre ells puguin donar pas a un altre tipus de relació molt més adaptativa.


I és que els rols que tenen els alumnes dins el grup en les seves interaccions en l’espai acadèmic s’han anat formant i consolidant al llarg del temps. Moltes problemàtiques que sorgeixen en les dinàmiques relacionals si no són detectades i treballades adequadament s’acabaran traduint en conflictes i baralles que perjudiquen enormement el bon funcionament de les classes.

Tant de bo poguéssim arribar a estar als nivells d’altres països on l’artteràpia és un servei més dins les institucions públiques. Seria una bona manera de responsabilitzar-nos com a societat avançada que som i posant els mitjans adequats per cobrir de manera integral les necessitats emocionals dels infants i  adolescents que no seran atesos de cap altra manera.

L’individu que no pot crear, vol destruir … L’únic remei per la destructivitat compensatòria és desenvolupar en les persones el seu potencial creador

Eric Fromm

Entradas relacionadas:

Adolescència, una identitat en construcció

Adolescència i Artteràpia

Respondre

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s