Realment, les primeres vegades tenen la força d’aportar-nos sensacions noves i sentiments retrobats.
Veure un quadre meu penjat en una sala d’exposicions mai havia estat en la meva llista de desitjos i malgrat això, quan ha arribat el moment m’ha emocionat i molt.
Precisament a mi no havia d’extranyar-me que l’art pugui tenir aquesta capacitat de fer vibrar dins nostre filaments emocionals que s’han anat formant a cop d’experiències.
L’obra artística és un mirall simbòlic on sempre podrem mirar-nos i, com el de la Blanca Neus en el conte, ens parlarà, sense paraules, per explicar-nos històries molt personals i relats íntims que uniran, en el breu instant que dura la mirada, dues sensibilitats, la de la persona que crea i la de la que interpreta allò que ha estat creat.
Així que aquesta obra i no altra havia de ser la de la meva primera vegada, per ser el símbol d’Espai FridArt, el projecte d’artteràpia que tantes satisfaccions i aprenentatges m’ha aportat.
La meva Frida, penjada en la preciosa sala Gótica del Real Cercle de Barcelona, amb motiu de l’exposició col.lectiva d’aquest Sant Jordi 2025, em va recordar un cop més, el poder que en nosaltres poden tenir la voluntat i la passió per transformar el dolor en força creadora.
ESPAI FRIDART 