Dues de les meves obres per mostrar formes diferents de fer l’abordatge del procés creatiu. En la de la dreta, la prioritat i interès màxim està en el seu resultat estètic, en l’altre solament en la necessitat de reflectir un sentiment, un estat d’ànim o una emoció sense que el resultat tingui gens d’importància. En la primera es requerirà destresa tècnica, en la segona tan sols connectar amb el que sentim i experimentem en cada moment.
Les emocions són la base de tot el que fem, acceptar la seva presència i aprendre a connectar amb elles, és el moment des d’on podrem començar a tenir plena responsabilitat de la nostra vida, i l’art utilitzat amb aquest objectiu ens pot ser de molta utilitat.
En etapes formatives el que necessiten els infants no són classes d’art on aprendre tècniques artístiques, sinó espais de creació on poder moure’s amb total llibertat per expressar el més genuí que porten dins, com per exemple el Closlieu d’en Arno Stern, nom amb el qual des de fa anys s’anomena el seu taller de pintura, que significa «lloc protegit».
Per desgràcia ens queda molt camí per recórrer fins a poder arribar a tenir espais com el d’en Stern.
L’autor del llibre «Del dibuix infantil a la semiología de l’expressió», lectura que, per cert, recomano a tots els pares i professors d’art, ens diu que cal «prendre consciència de la importància d’utilitzar l’art no com a únic objectiu de l’ensenyament del dibuix com a habilitat del qui sap observar i reproduir bé el que ha vist, sinó per a que la persona tingui la possibilitat d’escapar a la vigilància de la raó per entregar-se a un acte no intencional important per al seu equilibri».
Qui ha dit que existeixen bons i mals alumnes? No existeix més que una bona manera de fer el traç, segons la necessitat de la naturalesa, i una de dolenta, la que va en contra de la naturalesa
– Arno Stern-
Imatge estreta del llibre «Del dibuix infantil a la semiologia de la expressió»
Moltes vegades reprimim donar la nostra opinió o seguir el nostre propi camí per por de les crítiques o de ser rebutjats socialment, és el que en psicologia es coneix com a síndrome de Salomon.
El 1951, el psicòleg nord-americà Salomon Asch va fer un experiment en una escola per avaluar quin grau de llibertat hi ha en el comportament humà dins d’un grup social. Set alumnes havien de donar una resposta errònia davant d’un vuitè que no estava al cas de l’experiment. Un tant per cent molt elevat va respondre erròniament, tot i saber que s’equivocaven, abans que enfrontar-se al criteri de la majoria. Els resultats de l’experiment van mostrar com la resposta individual està extremadament condicionada a l’opinió o interessos de la majoria.
Fer valer la nostra independència de pensament, en qualsevol circumstància, és apostar a llarg termini per una bona autoestima, però és un exercici de llibertat que hem d’estar disposats a dur a terme assumint que ens generarà molts conflictes interpersonals, crítiques i estrès emocional.
A través de l’art i el joc creatiu podem elaborar tots aquests assumptes de manera simbòlica en un espai segur on podrem passar de l’acció a la simbolització, i d’aquesta, a un procés reflexiu que ens permet contenir i transformar les pulsions desadaptatives que poden sorgir davant de tot conflicte.
Tot un procés d’alquímia potent i transformador, que ens permetrà reparar ferides i enfortir-nos òptimament com a persones.
«En el procés creatiu, es pot donar forma als conflictes, i els impulsos poden ser retardats i controlats. Així, el participant experimenta que pot controlar la seva agressió a través de la simbolització, l’espai en aquest context es converteix en un espai de gestió de crisis»
Observar el relleu de les textures, trobar solucions creatives enfront del que no ens agrada, descobrir la bellesa que hi ha en un racó de l’obra, integrar tons, harmonitzar el conjunt, un estar present en el que va suggerint.
Connectar amb el moment, amb l’experiència sense jutjar res del que pugui anar sortint. Pensaments que apareixen i deixem anar o els acompanyem amb cada toc del pinzell. Elements que substituïm explorant noves possibilitats fins que sense saber per què, donem el treball per acabat.
Integració és la paraula què ha sortit mentre feia aquesta obra, i és que al llarg de tot el procés creatiu, he integrat colors i formes, també pensaments i emocions.
Tota la vida és en realitat un constant procés d’integració per harmonitzar el contrast i la polaritat del que percebi’m o sentim, el que desitgem amb el que no volem, les persones essencials, al costat de les que ens resten, la bellesa que podem trobar en les petites coses, junt amb la lletjor que apareix en qualsevol moment i sense avisar.
Integrar és viure, harmonitzar és aprendre a fondre «els colors» per crear l’obra més important: la nostra vida.
L’art conserva la seva funció que és única, la de donar a la persona el poder de somniar, d’esperar, de sobreviure al greuge del dolor inherent a la vida, a les situacions extremes, d’acceptar renunciar al “paradís perdut” de la infància
Quan parlem de la nostra relació amb la «màscara» ens podem remuntar a l’antiguitat, en aquells temps es tractava d’un objecte de ritual que s’associava a animals, esperits i ancestres, que permetia a l’ésser humà contactar amb un món inaccessible, ja que amb la màscara podia transcendir la seva identitat quotidiana.
En l’època actual, la necessitat de passar desapercebuts i el temor d’anar a contracorrent per no ser aïllats i/o rebutjats socialment, també ens porta a ocultar-nos sota una màscara i que convisquem un amb els altres interpretant un personatge més o menys adaptat al que s’espera de nosaltres.
Aquesta és una forma de viure que ens permet sentir-nos acceptats, segurs i tranquils dins la comunitat, però que també provoca molta insatisfacció, un desgast enorme d’energia,rigidesa i malestar tant mental com físic.
La màscara està lligada a la persona com l’ombra al cos. (Resnik)
La necessitat d’acceptació fa que a vegades callem el que pensem, o que no ens atrevim a allunyar-nos d’ambients o relacions perjudicials per a nosaltres. La cerca constant d’aprovació i reconeixement, són comportaments que s’aprenen durant la infància, és durant aquesta etapa quan se’ns ensenya a «comportar-nos» segons el que l’entorn social i familiar considera com a normal.
El que hem après de petits s’instal·la en nosaltres construint un personatge amb un autoconcepte i seguretat febles, pendent d’aprovació igual que passava durant la infantesa.
La uniformitat quant al comportament, és un requisit esperat i demandat per als grups socials als quals pertanyem, això impedeix el desenvolupament saludable de la personalitat, ja que aquesta es veurà privada de la possibilitat d’aportar les seves singularitats i fortaleses al món que l’envolta.
Amic meu, no sóc el que semblo. La meva aparença no és més que un vestit d’home que vesteixo, un vestit acuradament teixit que em protegeix a mi de la teva curiositat, i a tu, de la meva negligència. (Gibran, El boig)
La màscara en Artteràpia
La confecció d’una màscara en Artteràpia és una forma d’expressió i autoconeixement que ens permetrà prendre consciència del nivell de «patologia de normalitat» que tenim.
Aquest és el nom que Erich Fromm va posar a la malaltia que està arrelada en la societat actual, en què es donen situacions i comportaments acceptats per tots com a «normals» i que en canvi són responsables directes de moltes malalties i trastorns psíquics propis de societats malaltes.
Amb aquest treball creatiu, es tracta de confeccionar una màscara que ens representa i que serà un reflex d’allò que mostrem, però també del que s’oculta als altres, «l’ombra» com la va anomenar Jung, i que és la part negada que hi ha en cadascun de nosaltres que necessita ser reconeguda i acceptada.
Fer la nostra màscara és un treball individual amb el qual podrem expressar-nos de manera creativa i desprendre’ns d’inhibicions. On podran emergir aspectes de vegades desconeguts i inesperats de la nostra personalitat, i prendre consciència de l’ambigüitat i incertesa que compartim tots els éssers humans.
Realitzar un treball amb la nostra «màscara» farà que adquirim de mica en mica les fortaleses que necessitem per atrevir-nos a desafiar l’establert, i poder d’aquesta manera ser capaços de mostrar la part més autèntica i singular que hi ha en nosaltres.
El desig d’agradar és a l’esperit el que l’adorn a la bellesa. (Voltaire)
Atrevir-se a ser un mateix
És necessari que ens parem a valorar el preu que estem pagant per no atrevir-nos a ser nosaltres mateixos. Tenir la capacitat de preguntar-nos en algun moment de la vida, si realment val la pena obtenir l’acceptació d’altres persones a costa de renunciar a mostrar-nos tal com som i seguir mantenint un comportament i manera de fer que, possiblement agrada i complau als que conviuen amb nosaltres però amb la que difícilment podrem sentir-nos satisfets i a gust en la nostra pell.
Es necessita una gran dosi de coratge i molta feina personal per atrevir-se a ser realment qui estem donats a ser. És necessari dur a terme un treball d’exploració i deconstrucció del personatge que hem estat creant durant tota la vida per «reeducar-nos» i «parir-nos» a nosaltres mateixos.
Si ho fem, aprendrem de mica en mica a estar d’una manera diferent en el món, mostrarem el nostre veritable rostre i en fer-ho, podrem extreure el màxim potencial com a éssers humans. Podrem deixar enrere tot allò que no ens pertany perquè, no són nostres moltes idees i creences que en aquests moments ens limiten.
No és fàcil atrevir-se a ser un mateix, però val la pena intentar-ho, solament així podrem ser capaços de qüestionar el que està establert. En les nostres mans tenim la possibilitat de fer tot allò que cal per revertir els esquemes mentals que altres persones van dipositar en nosaltres i que ara ja no ens són de cap utilitat i no oblidar mai que els éssers humans estem sempre en constant «construcció».
Moltes vegades els infants es comporten d’una manera determinada amb l’objectiu de captar la nostra atenció, la percepció que tenim de la situació ens porta a qualificar el seu comportament com «dolent» i, llavors, actuem segons aquesta idea sense tenir en compte les dificultats emocionals per les quals pot estar passant l’infant i que són, en definitiva, les que el porten a actuar de la manera en la qual ho està fent.
La conducta té un significat, tant si és reactiva o provocativa, com si és d’aïllament i silenciosa.
Des de ben petits els infants experimenten la rivalitat per l’afecte dels pares i desenvolupem estratègies per arribar a satisfer les seves necessitats. Poden experimentar el fracàs i l’èxit i comencen ja a elaborar tot un seguit de mecanismes de defensa que els permetran sobreviure a situacions que els suposi una gran tensió.
Un infant de preescolar, està experimentant un ràpid desenvolupament psíquic, molt més gran que el d’un escolar de més edat, i per aquesta raó els efectes dels traumes són comparativament grans en l’edat del preescolar. (Winnicott)
L’infant de preescolar comença a assistir a centres d’educació, aquest fet comporta per a ells moments de tensió i ansietat. En aquesta edat, expressar els seus sentiments mitjançant la paraula pot ser molt complicat, sobretot en una edat en la que l’ús del llenguatge és encara molt limitat.
Durant aquesta etapa els infants són artistes innats i éssers simbòlics i l’expressió mitjançant l’art i el joc els resulta familiar, proporcionant-los un gran plaer. La intervenció Terapèutica d’Artteràpia durant l’edat preescolar basa la seva metodologia precisament en el joc i en la capacitat creativa de resignificar la realitat, aspectes claus de la Teràpia Artística o Artteràpia .
L’Artteràpia a preescolar
La creativitat està molt relacionada amb l’emoció, de fet no existeix l’una sense l’altre, i per aquesta raó és molt important que quan l’infant jugui ho faci creativament, ja que d’aquesta manera permetem que les seves emocions puguin canviar i pugui veure’s d’una manera diferent, des d’una altra perspectiva.
Les experiències creatives els ajuden a expressar i enfrontar els seus sentiments, també fomenten el creixement mental perquè proveeixen d’oportunitats per assajar noves idees i provar noves formes de pensar i resoldre problemes.
És important cuidar el tipus de joguines que els oferim perquè s’entretinguin. No totes són adequades per al seu correcte desenvolupamentemocional i sovint són les menys sofisticades i cares les que més els permeten desenvolupar la creativitat i expressar i vivenciar plenament les emocions.
Els objectius que es busquen en les intervencions d’Artteràpia són:
Estimular la recerca de resolucions creatives
Afavorir el procés de reafirmació de la individualitat
Facilitar l’expressió de les emocions en l’entorn segur del joc
Durant els primers anys de vida, bona part del coneixement per guions és manifest en les classes de seqüències simbòliques o «fingides», o de «joc fingit», en les que els infants juguen sols amb accessoris de mida infantil, amb altres nens o amb els pares. (Gardner)
La imatge següent mostra el moment en el qual un infant de preescolar col·loca les «seves pors» que prèviament havia pintat en un full, dins la boca del «fantasma menja pors».
Espai FridArt enceta el seu primer any participant en la Setmana de la Salut que organitza l’ajuntament de Cardedeu i que aquest cop està centrada en la prescripció social. Aquest és un mecanisme pel qual els professionals d’atenció primària adrecen els pacients amb risc de trastorn mental, o amb estils de vida poc saludables, a què utilitzin recursos del seu entorn per tal de reduir l’ús que fan dels medicaments.
En aquest context, l’art com a teràpia pot ser de gran utilitat, ja que és una tècnica que busca facilitar l’expressió dels sentiments i emocions més profunds a través de l’expressió artística per tractar tota mena de bloquejos y conflictes. L’objectiu principal que es persegueix és el d’ajudar a la persona a tenir una millor qualitat de vida.
Les teràpies artístiques i creatives es fonamenten en el potencial terapèutic del procés i creació artístic que, dins d’un marc adequat conduït per un professional qualificat, promou la capacitació personal, relacional i social, el desenvolupament expressiu i creatiu, el canvi de posició subjectiva i quan és necessari, l’elaboració simptomàtica (ansietat, depressió, fòbies,…).
En el procés de crear l’obra plàstica, la persona pot aconseguir un millor coneixement de si mateixa quan té l’oportunitat de connectar amb el seu món intern que expressarà en imatges i símbols personals. Tot un procés que promou la integració de la personalitat i crea les condicions necessàries perquè es pugui produir un canvi favorable en el seu estil de vida.
Esperem que ben aviat l’art com a teràpia pugui estar a l’abast de tothom a Cardedeu, integrada no solament en els sistemes de salut, sinó també en els educatius, socials i comunitaris, al mateix nivell que des de fa molts anys està funcionant amb bons resultats en altres països.
L’obra es transforma en el taller d’artteràpia en un document amb el qual s’estableix un diàleg sanador que permetrà obtenir nous significats, clarificar situacions, o simplement poder arribar a acceptar-les.
Quan creem objectes artístics o quan pintem, realitzem una activitat que és en si mateixa relaxant i que ens pot fer sentir bé, malgrat això, estem davant un alleujament que dura mentre es realitza l’activitat creativa. L’expressió artística amb la metodologia utilitzada en artteràpia és diferent, ja que la seva finalitat no és estètica, un aspecte que la diferència de l’art que veiem exposat en els museus.
Quan utilitzem l’art com a teràpia i/o autoconeixement, el seu objectiu és realitzar un procés continuat en el temps, durant el que l’obra realitzada es transforma en un «mirall simbòlic» on mirar-nos per obtenir nous significats, aclarir situacions, o simplement ser capaços d’acceptar la realitat tal com és, el que ens farà modificar conductes personals i millorar la nostra forma d’estar al món.
Les peculiaritats personals, culturals, resistències i de relació amb els altres, seran projectades en el paper a través dels pigments, colors, línies i taques. Les imatges o obres tridimensionals produïdes, seran extensions nostres, superfícies on tindrem la visió d’un món ple de possibilitats, construït del mateix material que els somnis, que ens permeten enfrontar-nos a fantasmes, continguts i desitjos inconfessables.
L’art és coneixement mitjançant l’emoció, i un lloc també on l’emoció i el pensament es donen la mà. L’art sempre és beneficiós perquè permet establir un diàleg entre l’autor i la seva obra.
Un ambient segur i facilitador
En un taller d’artteràpia es busca crear un ambient segur i facilitador que permeti l’exploració de potencialitats, adaptant les propostes al ritme i procés de cada persona.
El terapeuta mai interpreta l’obra realitzada, el seu objectiu és conduir el procés personal de cada persona o grup en una relació d’acompanyament i confiança que convidi a les persones a pensar sobre si mateixes.
Tot i no ser un element important, la paraula serveix de suport per explicar l’obra creada. Però hi haurà ocasions en què la persona no està preparada per parlar o no pot expressar amb paraules el que sent, en aquest cas es respectarà el seu silenci sense forçar-la a fer allò que no vol o no està preparada a fer.
Un clima de confiança i sensibilitat i una obra que ajuda a pensar
Per a les persones que pregunten si els pot ser d’utilitat l’art com a teràpia malgrat no saber dibuixar o pintar, dir que no es requereix experiència artística de cap mena per iniciar un procés creatiu.
Beneficis que podem obtenir amb l’artteràpia:
Autoconeixement, exploració i expressió que derivarà en més benestar. Durant el procés creatiu es facilita l’expressió dels sentiments i emocions més internes amb l’elaboració del treball artístic, una cosa que permetrà a la persona més autoconeixement i que sigui capaç de treballar bloquejos i/o conflictes.
Desenvolupament de la intel·ligència creativa que és l’habilitat de tenir noves idees que ens permetrà resoldre els problemes d’una manera original i imaginativa. La creativitat ens brinda l’oportunitat de reinventar la nostra vida, ens dóna força, energia i inspiració necessàries per renovar-nos, ens empeny i ajuda a trencar barreres.
Desenvolupament de la intel·ligència emocional que és la capacitat per establir contacte amb els nostres sentiments i aprofitar aquest coneixement per orientar la nostra conducta i capacitat de discernir per respondre adequadament als estats d’ànim, temperament, motivacions i desitjos dels altres.
Enfortiment de capacitats i recursos que ens permetrà descobrir noves possibilitats de viure i sentir.
Relaxació amb l’alliberament de les tensions acumulades.
Augment de l’autoestima, ja que en la creació sempre cal prendre decisions: quins materials cal utilitzar, sobre quin suport, com elaborar l’obra, etc. Això serà de gran ajuda a les persones que siguin insegures i dependents, ja que serà el mitjà que els servirà d’excusa per expressar-se davant els altres.
L’obra realitzada tindrà la importància de quedar com a testimoni de l’emoció i sentiments viscuts i les metàfores utilitzades durant la sessió, seguiran treballant en nosaltres després de temps d’haver realitzat l’exercici.
ESPAI FRIDART 