Exposició col.lectiva Sant Jordi 2025 al Real Cercle de Barcelona.
Realment, les primeres vegades tenen la força d’aportar-nos sensacions noves i sentiments retrobats.
Veure un quadre meu penjat en una sala d’exposicions mai havia estat en la meva llista de desitjos i malgrat això, quan ha arribat el moment m’ha emocionat i molt.
Precisament a mi no havia d’extranyar-me que l’art pugui tenir aquesta capacitat de fer vibrar dins nostre filaments emocionals que s’han anat formant a cop d’experiències.
L’obra artística és un mirall simbòlic on sempre podrem mirar-nos i, com el de la Blanca Neus en el conte, ens parlarà, sense paraules, per explicar-nos històries molt personals i relats íntims que uniran, en el breu instant que dura la mirada, dues sensibilitats, la de la persona que crea i la de la que interpreta allò que ha estat creat.
Així que aquesta obra i no altra havia de ser la de la meva primera vegada, per ser el símbol d’Espai FridArt, el projecte d’artteràpia que tantes satisfaccions i aprenentatges m’ha aportat.
La meva Frida, penjada en la preciosa sala Gótica del Real Cercle de Barcelona, amb motiu de l’exposició col.lectiva d’aquest Sant Jordi 2025, em va recordar un cop més, el poder que en nosaltres poden tenir la voluntat i la passió per transformar el dolor en força creadora.
Sala Gótica del Real Cercle Artístic de BarcelonaRetrat a pastell. Frida Kahlo (2017)
En la meva història personal, formar-me com artterapeuta i engegar el projecte d’Espai FridArt em va permetre sortir d’un entorn laboral on no era capaç de trobar-me bé, i fer-ho en un moment vital poc habitual. Amb més de cinquanta anys vaig passar de sentir-me angoixada i frustrada dins una realitat que detestava a situar-me en un meravellós espai ple de possibilitats, energia i il·lusió.
El que va venir després ha estat tot un procés increïble d’autoaprenentatge i superació que mai hagués pensat tenir l’oportunitat de viure, que m’ha permès experimentar i comprendre coses molt importants.
Una d’elles és que ens anem construint de mica en mica a partir de la comprensió i anàlisis del que vivim i experimentem. Un viatge del qual poden néixer tota mena de criatures, la meva d’ara, la que està a punt de sortir, o potser no, m’està demanant buidar, desprendre’m del que és superflu i no m’aporta i prioritzar allò que en realitat sí que ho és.
I mentre ho faig, quelcom tan senzill com un dibuix per expressar la calma i sensibilitat que pot haver-hi en un instant, el que ara necessito.
Esbós del natural (01/2025)
Ja fa quatre mesos que vaig reprendre el dibuix al natural, una activitat que novament m’està fent sentir plenitud en aquests moments de transició i canvi.
I és que hi ha vegades que necessitem aturar-nos i deixar de fer per a poder entrar en espais de reflexió i calma, que són en definitiva, el que ens donaran la informació necessària per poder crear nous fulls de ruta.
La inèrcia que moltes vegades mantenim en el nostre dia a dia ens pot portar a fer el que en realitat ja no ens omple. En moments així és molt important poder connectar amb el que sentim, ja que això ens aproparà al que estem necessitant.
El temps és una de les poques coses importants que ens queda (Salvador Dalí)
Si, el temps és un bé escassíssim sempre, però és que hi ha etapes en les quals prenem molta més consciència d’aquest fet i sentim la necessitat de fer una profunda revisió i anàlisi per substituir tot allò que en realitat no ens està aportant.
Prefereixo dibuixar a parlar, dibuixar és més ràpid i deixa menys espai per a la mentida. (Le Corbusier)
Moltes vegades els altres ens fan de mirall on podem veure allò que ens convé canviar, però també és freqüent que el reflex que ens tornen tan sols és el resultat d’una interpretació plena de carències i frustracions no resoltes de l’altra persona que li permetrà veure’t però sense la mirada necessària per conèixer-te de veritat.
En un món tan ple de mirades absents ens convé triar molt bé quins volem que siguin els nostres miralls.
Dibuix al natural (01-2025)
En mig de l’odi em va semblar que hi havia dins meu un amor invencible. En mig de les llàgrimes, em va semblar que hi havia dins de mi un somriure invencible. En mig del caos em va semblar que hi havia dins de mi una calma invencible.
Em vaig adonar, malgrat tot, que en mig de l’hivern hi havia dins de mi un estiu invencible i això em va fer feliç. Perquè no importa la duresa que en el món empenyi en la meva contra, dins de mi hi ha alguna cosa millor empenyent de tornada. (Albert Camus)
Necessitem presències que escalfin, mirades que ens vegin i espais «casa» on fluir i connectar amb la quietud, el silenci i la sensibilitat que portem dins. Aquest és ara un dels meus espais «casa» on el temps s’atura i amb cada esbós, amb cada clar-obscur reflectit en el treball, el que em fa mal, el que no m’agrada i la impotència del que no puc evitar, es transforma en consciència clara de la fortuna de sentir la vida.
Fa ben poc que he tornat a dibuixar al natural després de quasi trenta anys d’absència. Tenia moltes ganes i curiositat per comprovar si experimentaria l’estat de flux d’aquella època, un estat mental que em feia perdre totalment la noció del temps i de tot el que m’envoltava o preocupava en aquell moment.
Si anem a la Wikipedia trobem que el flux és un concepte que va ser proposat pel psicòleg Mihály Csíkszentmihályi el 1975, també conegut com «la zona», un estat mental en el qual una persona està completament immersa en l’activitat que executa amb un sentiment d’enfocar l’energia, de total implicació amb la tasca, i d’èxit en la realització de l’activitat.
I sí, per sort ho continuo experimentant, però ara també percebo el que és diferent. Amb cada sessió de poses de 5, 10, 15 minuts o en les fixes en les quals estic normalment una hora, a diferència del que feia abans, intento copsar ràpidament línies i ombres que trasllado al paper sense buscar un reflex exacte d’allò que estic veient, sinó la interpretació del que sento davant la model.
La vida ens confronta amb situacions i experiències que ens construeixen i ens fan canviar de mica en mica, però hi han fets que provoquen en nosaltres canvis molt més profunds i significatius que tenen la força de transformar-nos completament. Està clar que formar-me com artterapeuta i tot el que he viscut des d’aleshores, està condicionat de manera clara la meva manera de situar-me ara davant la pràctica artística.
Des que vaig posar en marxa l’any 2018 el projecte d’Espai FridArt, no he deixat d’explorar processos creatius utilitzant diferents tècniques i materials amb l’objectiu de poder crear ponts de comunicació emocional amb infants i adolescents, amb els quals dibuixar la figura humana no va entrar a formar part de cap de les meves propostes, ara penso que podria ser una tècnica útil com a eina educativa en les aules per a generar espais de reflexió on tractar importants temes com per exemple els trastorns alimentaris, el racisme o el culte al cos. Una línia de treball d’alt valor educatiu i molt necessària en l’abordatge i prevenció de molts problemes actuals.
Un treball com el que proposo implicaria, en primer lloc, que la conicitat hauria de ser mínima, és a dir, que l’objectiu últim de l’ obra, no seria la de buscar una gran semblança amb la realitat observada (en aquest cas la o el model), sinó que partint del que l’alumne ha representat, formular propostes que busquin transformar creativament la realitat captada mitjançant el dibuix acabat, en un procés creatiu que permetria a l’alumne endinsar-se en l’espai de la possibilitat, on la creativitat i l’experiència vital aniríen agafats de la mà.
Aquí mostro com a exemple el procés creatiu d’un dels dibuixos realitzat davant la model i posteriorment transformat i incorporat a un art Journal com a símbol d’una idea.
L’art no reprodueix el que és visible. Fa visible allò que no ho és
Dir prou és una expressió d’autorespecte i un factor de protecció que ens ajuda a mantenir la nostra salut mental. Per aquesta raó és molt important aprendre a marcar els límits necessaris, això ens permetrà enfrontar-nos a la desconsideració i a les injustícies. És no deixar-nos arrossegar pel que no creiem ni ens defineix com a persones.
Després d’una experiència frustrant ens convé connectar amb el que estem sentint. En moments així la ràbia sol emergir per ajudar-nos a posar en marxa les accions de canvi que necessitem per al nostre benestar.
Moltes vegades aquesta emoció està manifestant una reacció no solament pel que està succeint en aquell moment, sinó el resultat de la suma de molts altres d’estressants que se n’han anat acumulant dins nostre al llarg del temps.
L’acte de dir «prou» està íntimament relacionat a la ràbia, una emoció primària socialment no acceptada a la que sovint ens veiem obligats a ocultar. Però…..
Ens convé realment fer desaparèixer una emoció tan mobilitzadora i intensa com és la ràbia?
La resposta és un rotund no, perquè per poc que investiguem sobre aquest tema, comprovarem que de la mateixa manera que passa amb la resta de les emocions primàries, la ràbia n’és una amb una important funció adaptativa que ens ajuda a «preservar» i integrar el nostre espai més íntim dins el medi del que formem part, i a defensar els nostres drets i interessos legítims.
Obra personal «Simbologia de les imatges» (2023)
Aprendre a dir no
Una altra paraula important en la vida de qualsevol persona és el «No», adverbi de negació que s’anteposa al verb com a forma d’establir límits i espais davant els altres.
Hi ha «nos» fàcils, que sorgeixen sense dificultat, d’altres, però costen, costen molt perquè sabem que segurament haurem de pagar el preu de la incomprensió, la crítica o la impopularitat, són els nos que van contra corrent, els que qüestionen interessos i creences compartides per la majoria. Aquests són difícils, però també els més necessaris perquè és una forma d’establir límits i preservar el nostre espai més íntim.
Són la manifestació clara d’autorespecte i consideració cap a les nostres necessitats.
Moltes persones tenen dificultats a l’hora d’utilitzar qualsevol d’aquestes dues paraules, i en conseqüència, la seva autoestima i autoconcepte es veuran inevitablement afectades per la seva incapacitat de marcar límits.
Ets una d’aquestes persones?
Contactar amb la ira pot portar-nos a actuar sobre allò que ens causa l’emoció, però també sobre el control de la mateixa emoció. Permetent-nos fer una gestió més saludable en cada contacte. Així que la pròxima vegada que connectis amb la teva ràbia, observa-la amb distància, no la rebutgis, ja que et pot ser molt útil perquè, davant d’allò que et porta a generar aquesta emoció, puguis atrevir-te a utilitzar un rotund «Prou» o un «No» contundent per donar per acabat allò que no estas volent a la teva vida.
Els teus límits personals protegeixen el nucli intern de la teva identitat i el teu dret a escollir. (Gerard Manley Hopkins)
Art Journal 6/2024
L’Art com a mitjà d’expressió de la ràbia
L’Art com a llenguatge expressiu ens permet canalitzar moltes emocions que necessiten ser expressades, sobretot quan per la raó que sigui la persona no és capaç d’explicar el que sent o li passa a través de la paraula.
La creació des de la ràbia és de gran potencial, ja que és una de les emocions que produeix més nivell d’activació fisiològica i, per tant, més mobilitzadora, les sensacions que experimentem a l’organisme són: desgrat, estat d’alta activació o una conducta poc reflexiva. El to muscular és més elevat, incrementa el ritme respiratori i la pressió sanguínia. Les obres d’art que es produeixen des de la ràbia permeten la representació mitjançant figures i formes, textures de més intensitat, afavorint la posterior relaxació el que ens porta a adquirir més consciència de l’alteració que hem experimentat i, per tant, permet la reflexió del que es viu si es fa en un entorn adequat.
Quan les persones creen des de la ràbia, tenen l’oportunitat d’entreveure aspectes de la seva personalitat que sovint estan continguts o callats, o que, per contra, s’escapen de manera incontrolada, impedint la presa de consciència sobre les causes que la generen.
Així que elaborar la ràbia amb artteràpia pot ajudar les persones a ser més conscients del seu potencial de canvi i així permetre la posada en marxa d’estratègies de resolució d’aquells conflictes que impedeixen gaudir d’una salut i benestar més grans.
La pintura em permet expressar allò inexplicable. (Leonora Carington)
Tal dia com avui de 1857, van morir en un incendi 129 treballadores d’una fàbrica tèxtil dels Estats Units que participaven en una vaga on demanaven millors condicions laborals. En homenatge a aquestes dones valentes l’ONU va establir el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, per recordar la importància de reconèixer-nos els drets a participar en els diferents àmbits de la societat en igualtat de condicions.
Encara queda camí per fer, com ara fer visible l’obra de moltes dones artistes, oblidades o relegades dels llibres i principals sales expositives arreu del món, malgrat que el treball de moltes d’elles va estar a l’altura dels seus col·legues artistes masculins, reconeguts i estudiats dins la història de l’art.
La seva contribució va més enllà d’haver desenvolupat un paper fonamental en la història de l’Art, ja que amb el seu coratge van trencar barreres i desafiar estereotips de gènere, deixant-nos en la seva obra i actitud un llegat ple de significats.
Hilma af Klint
La vida és una farsa si no serveix a la veritat
Hilma af Klint
La seva obra oculta després de més de quaranta anys, s’exhibeix per primera vegada l’any 1986. La història ha de reescriure’s, ja que Af Klint és la mare de l’abstracció i no Vassili Kandinski i Piet Mondrian considerats com a pioners.
Tamara Lempicka
Cada obra d’art té una història per explicar
Tamara de Lempicka
Autoretrat de l’artista (Tamara en un Bugatti verd) pintat en París en 1929. Va ser un encàrrec de la revista de moda alemanya Die Dame per a servir com a portada de la revista, per celebrar la independència de la dona moderna.
Georgia O’Keeffe
El llenç és el meu confident més fidel
Georgia O’Keeffe
O’Keeffe considerava el cromatisme com el seu més important instrument expressiu: » Si és a la flor o al color el que correspon la més gran importància, això no ho sé. Solament sé que, si he pintat la flor tan gran, és per a comunicar l’experiència que ha sorgit del meu contacte amb la flor; i que és la meva experiència amb la flor si no una experiència amb el color? El color és una de les coses meravelloses que per a mi fan de la vida quelcom valuós, i com ara reflexiono sobre la pintura, m’esforço a crear amb el color un equivalent per al món, per a la vida tal com jo la veig.
Lluïsa Vidal
Lluïsa Vidal (1876 – 1918) és una de les poques artistes presents en les col·leccions del MNAC, altra dona valenta en l’univers de l’Art. Pintora modernista i l’única dona de la seva època que es va dedicar professionalment a la pintura. També l’única d’anar a París a estudiar. Es va afiliar al grup de feministes catòliques a qui va dedicar molts dels seus retrats.
I com no podia ser d’altra manera, voldria acabar esmentant la dona que amb el seu patiment transformat en art ha inspirat i donat nom a Espai FridArt: la Frida Kahlo, una artista revolucionària icona del segle XX amb una vida marcada per un terrible accident que tot i deixar en ella greus seqüeles físiques no va matar la seva passió per la vida i anhels de llibertat.
Continuo explorant les possibilitats creatives, educatives i terapèutiques que pot tenir l’Art Journal, una tècnica que ens permet generar espais interns de silenci i centrament tan necessaris per al nostre benestar.
La ciència ha demostrat que prestar atenció plena, és a dir, atendre a la riquesa de les experiències i l’aquí i l’ara, millora la fisiologia, les funcions cognitives i les relacions interpersonals. Estar completament presents en la consciència ens obre a noves possibilitats de benestar.
Daniel J. Siegel
Cada vegada hi ha més soroll fora i dins nostre. Els estímuls són tants i tan variats que necessitaríem moltes vides per poder copsar-los tots. És el moment de la història on les persones tenim més facilitat en l’accés a la informació, els coneixements i les oportunitats que tot això comporta, però és també quan n’hi han més que viuen desconnectades de les seves emocions, estressades i amb un sentiment de buidor que sovint intenten omplir amb estímuls que l’únic que fan és emmascarar el que reclama a crits poder sortir a la llum.
No donis a les coses petites més temps del que mereixen
Marc Aureli
No tot el que ens fa sentir bé és bo per a nosaltres ni hem de fugir sempre de les emocions desagradables. Necessitem connectar amb el que sentim, perquè darrere de cada emoció normalment hi ha un missatge vàlid que cal prestar atenció i interpretar adequadament.
Els plaers efímers com per exemple les distraccions que ens ofereix avui dia la tecnologia ens poden calmar pors i ansietats a curt termini, però a banda de ser addictives, el plaer immediat que ofereixen ens causarà a la llarga una sensació general d’insatisfacció.
Així que crear espais on poder connectar amb nosaltres i amb el que sentim, ens permetrà observar aspectes personals que potser ens calen revisar, quelcom necessari per poder dirigir la nostra vida en bona direcció.
Viure bé suposa estar sempre en contacte amb un mateix
Pablo D’ors
No fa gaire vaig sentir a un expert afirmar que a totes les persones, per bé que ens vagi la vida, sempre haurem de gestionar una mitjana de tres o quatre problemes. No sé què hi ha de cert en aquesta afirmació, però el que si està demostrat científicament, és que la nostra ment necessita descansar de tant en tant, aturar-se, prendre distància de la voràgine del dia a dia amb els seus reptes i desafiaments constants, però s’ha de fer de manera adequada.
Moltes vegades el que interpretem com a bloqueig és en realitat falta de claredat. Quan passem del «pensar» a simbolitzar com a estratègia d’abordatge podem observar les dificultats des d’una perspectiva diferent que ens pot portar a trobar solucions que no havíem tingut en compte. Potser el «problema», vist amb una altra perspectiva, ja no és com pensàvem. I és que sovint, la nostra ment «racional i esbiaixada» magnífica les coses innecessàriament.
L’Art Journal pot ser una important eina d’autocura per transitar els moments complicats de la vida, durant els quals, disposar d’un espai íntim on poder desfogar-nos, endreçar pensaments i emocions i representar simbòlicament tot allò que experimentem ens serà de gran ajuda.
L’obra ens permet fer un pas enrere per a poder veure amb més claredat de quina manera ens impacta emocionalment allò que ens està passant. Un cop finalitzat el procés creatiu ens pot servir com a punt de partida per a respondre’n si hi ha altres formes d’interpretar la nostra realitat creant la distància necessària entre nosaltres i allò que ens passa. És el que s’anomena com a «Distanciament Cognitiu», una eina que ja coneixien els filòsofs estoics i que s’aplica en moltes de les teràpies actuals.
No són les coses les que ens pertorben, sinó la nostra opinió sobre elles.
Epictet
Quan adoptem una perspectiva més amplia, el problema perd rellevància. Normalment, el que ara ens està passant i ens preocupa dintre de deu anys ja no tindrà la mateixa importància, però l’obra que ara fem continuarà disponible per a nosaltres per poder ser revisada. És un mirall simbòlic d’allò que vam viure en altre moment i que a la llum del pas del temps pot aportar respostes o donar la perspectiva adequada als nous problemes que apareixen en la nostra vida. Aquest és un dels valors que ens aporta aquest treball. -La ciència recent demostra que dialogar amb nosaltres de manera apropiada modifica els nostres pensaments i les nostres emocions, i finalment les nostres accions-.
Quan ens allunyem mentalment dels nostres problemes podem enfocar-nos i veure millor els seus límits. La por activa l’anomenat «visió túnel», que és quan ens concentrem solament en allò que ens està angoixant sense veure res més enllà.
Moltes de les ansietats que ens assetgen són supèrflues. En ser solament criatures de la nostra imaginació podem desfer-nos d’elles i expandir la nostra ment a una regió més amplia, deixant que el nostre pensament inclogui l’univers.
Marc Aureli
Inclús després
I aquest treball en el meu Art Journal d’avui neix a partir d’una paraula triada a l’atzar que em porta a fer un crit a la vida i al que hi ha de bellesa en ella. Un crit d’esperança malgrat la foscor que d’una manera o altra sempre està present a les nostres vides:
Inclús després que m'hagin traït, continuaré apostant per la veritat com a única manera de construir una relació.
Inclús després d'haver patit, continuaré buscant la bellesa que hi ha en les petites coses de la vida.
Inclús després de no haver-ho aconseguit, continuaré pensant que soc capaç de fer-ho...potser algun dia .
Inclús després que tothom estigui en contra, continuaré defensant la justícia i tot allò que dona valor i sentit a la meva vida.
Inclús quan no hi hagi un després, espero poder donar gràcies a la vida.
Escribano, Alejandra (2020). «El llibre d’Artista com a recurs didàctic innovador i el seu potencial terapèutic». Terç Creixent (Monogràfic extraordinari III), pàg. 137-166.
La creativitat forma part de la nostra essència i és el que ens diferencia de la resta dels éssers vius, però una educació que afavoreix el desenvolupament d’una part del nostre cervell, l’esquerra, més racional i analítica, acaba «atrofiant» l’altra part, més intuïtiva i creativa. Ja Picasso ho tenia clar quan va dir alguna cosa semblant a què tothom neix artista, però que és molt difícil continuar sent-ho quan som adults.
Per a moltes persones aquesta pèrdua els és indiferent o no la troben prou important per a intentar recuperar-la, s’obliden que la creativitat no solament és útil en el món de l’art o de la ciència, sinó que és essencial per adaptar-nos als canvis, única cosa que es manté invariable. Per aquesta raó es necessiten programes educatius que no malbaratin el que ens és innat i tan necessari per al progrés i la innovació.
No hi ha dubte que la creativitat és el recurs humà més important: sense creativitat no hi hauria progrés i estaríem repetint sempre els mateixos patrons.
Edward de Bono
Hi ha alternatives per a la creativitat?
Doncs sembla que no, perquè per poc que fem una mica de recerca ens trobem que el contrari de la creativitat és la rutina o la copia. I si anem més enllà, segons el científic, professor, investigador i doctor en física Jorge Wagensberg, és la mediocritat, de la qual es rebel·la per considerar-la un destí que la persona escull lliurement:
«(…) puc entendre a Mark Twain quan va dir: mai vaig permetre que l’escola entorpís la meva educació. L’escola cultiva molts aspectes de la cultura humana excepte potser la més important: la creativitat». (J.Wagensberg, 2017)
Com a professional de les teràpies artístiques he pogut veure els beneficis que l’art i la creativitat poden aportar a la salut emocional de les persones, però també ho he pogut experimentar en «carn pròpia», ja que incorporar una pràctica creativa a la meva rutina de vida m’ha permès treballar conceptes tan rellevants per al benestar com són l’atenció, la memòria, el centrament i la relaxació, tan necessària per a transitar els moments complicats de la vida.
L’Art Journal com a proposta d’entrenament creatiu
Quan no disposem de gaire temps per abordar altres processos artístics més complexos, una proposta senzilla que no requereix cap habilitat artística, és confeccionar un art journal. Es tracta d’un quadern personal molt íntim on podrem expressar amb total llibertat idees, pensaments, emocions i experiències d’una manera creativa, i sobretot, ens proporcionarà el plaer d’un espai de soledat buscada, d’exploració i descobriment constant.
No hi ha regles, ni normes en la seva elaboració, el que ens deixa tot un camí de plena llibertat expressiva. Qualsevol cosa ens pot servir per a simbolitzar allò que sentim o ens passa, solament cal tenir ganes d’experimentar i explorar amb un treball amb el qual potenciarem l’autoexploració, la creativitat i on també desenvoluparem habilitats metacognitives.
Metacognició és la capacitat que tenim de planificar quines estratègies podem utilitzar en una situació determinada en funció dels nostres aprenentatges previs, controlar tot el procés avaluant-lo amb l’objectiu de poder detectar possibles errors i d’aquesta manera fer l’abordatge més adequat amb el que, al final de tot el procés, haurem pogut incorporar una nova situació de manera més exitosa.
Comencem?
Presto atenció al món que m’envolta i al meu món interior, i després connecto els punts.
Emily P. Freeman
Moltes vegades el factor temps és el que ens impedeix fer una cosa per mes que la considerem important, però un dia ben estructurat dona per molt més del que pensem.
El requisit principal que haurem de tenir per a qualsevol acció és la motivació, sense ella difícilment abordarem cap tasca o la mantindrem al llarg del temps. Després hem d’establir un compromís amb nosaltres per tal de reservar-nos una estona, ja sigui una estoneta al final del dia, a l’inici o durant el cap de setmana (si l’agenda no ens dona per mes) per tenir la nostra «cita d’entrenament creatiu” .
Principals beneficis:
Tenir una experiència artística que ens portarà a estats de concentració i activació de les nostres capacitats mentals creatives.
Ens permetrà posar distància a allò que ens pot estar passant transformant-se en una potent eina terapèutica on podem trobar l’ajut que necessitem. Ens pot ser de molta utilitat per a fer-nos les preguntes adequades davant els interrogants de la vida.
L’externalització de les idees, pensaments i sentiments de manera simbòlica ens permetrà una reflexió posterior, ja que el que hem creat esdevindrà un mirall simbòlic que cada cop que el revisem, pot retornar-nos aspectes personals desconeguts per a nosaltres.
Una manera de cocrear-nos ampliant la nostra ment amb noves connexions de pensament i d’idees.
No esperis més, prepara’t un raconet on puguis treballar sense que ningú et molesti, fes-te amb el material necessari i comença un viatge molt especial d’introspecció i descobriment mitjançant l’art!🤗🎨♻️
Art Jounal personal (2023)
Material suggerit:
Jo utilitzo principalment material de rebuig del que les velles enciclopèdies són fantàstiques per aquest tipus de treball a més d’una bona manera d’aprofitar-les .
Tisores de punta ben fina per a retallar
Cola blanca o goma d’enganxar en barra.
Revistes, diaris, llibres deteriorats o que estiguin per al rebuig.
Acrílics, ceres, aquarel·les, barretes de pastells, retoladors, colors (cadascú trobarà quin és el mitjà que més li agrada).
Guesso.
Material de rebuig: Cartons, papers de colors, malles, trossos de roba, fotografies, cintes de colors, etc.
La creativitat no espera aquell moment perfecte, crea els seus moments perfectes dels moments quotidians.
Bruce Garra Brant (artista)
Més sobre el tema:
«Potència la teva creativitat de la mà de la neurociència- Dra. Mónica Kurtis
«El Camí de l’artista»- Julia Cameron
«L’Art i la creació de la ment»-Elliot W. Eisner
«El cervell de l’artista: La creativitat vista des de la neurociència»- Mara Dierssen Sotos
Quan parlem de burocràcia i creativitat pot semblar que estem davant dos conceptes antònims, i és que pensar en la paraula burocràcia ens portarà a la majoria de nosaltres a relacionar-ho amb retard, cues i tràmits absurds moltes vegades innecessaris; i si passem a les sensacions que ens produeix aquesta paraula, ens pot evocar sentiments de frustració, inclús d’indefensió. Tot al contrari de la paraula creativitat, que situant-se a l’altre extrem, s’associa generalment a conceptes com a canvi, innovació, passió, eficàcia i talent.
El pensament creatiu, clau en la innovació de Google
Amb aquest titular s’anuncia aquesta popular companyia que assegura haver arribat a l’èxit gràcies a apostar en la creativitat com a lev motiv de l’empresa. Empatia, pensament expansiu i experimentació constant els ha permès, asseguren els seus directius, portar internet a reu del món. Empreses com Google no busquen solament coneixements, el que exigeixen és la perspectiva, la forma de pensar i la manera d’enfocar els problemes amb una ment creativa.
I és que tenir una personalitat creativa ens permetrà trobar amb molta més facilitat sortida als reptes que la vida ens planteja, veure possibilitats on la majoria veu problemes i enfortirà la nostra capacitat d’adaptació al canvi, recursos, que en engranatges operatius incapaços d’acoblar-se al canvi, no seran cap avantatge, sinó tot al contrari, la persona amb noves idees serà percebuda com a molesta i incòmode i normalment se li acabarà neutralitzant d’una manera o altra qualsevol proposta.
«Una burocràcia capaç d’aniquilar la il·lusió dels més formats convertint les seves tasques en rutinàries la fan incapaç d’adaptar-se als canvis de la societat a la qual ha de servir” (C. Landry)
Charles Landry, expert internacional en l’ús de la imaginació i la creativitat, segons la seva experiència, i la meva pròpia després d’haver treballat durant trenta-tres anys dins l’administració pública, conclou que el que necessiten urgentment aquests contextos són ments obertes al canvi que estimulin i donin la benvinguda a conceptes clau per a l’eficiència com són: creativitat, innovació, invenció, curiositat i imaginació.
Les Institucions públiques i la personalitat creativa
Les institucions públiques es caracteritzen per dur a terme procediments amb una estructura pautada i una jerarquia i relacions impersonals dins d’un sistema on difícilment trobem com a objectiu desenvolupar una tasca al màxim nivell. La conseqüència d’un escenari laboral tan poc estimulant, útil i productiu, és que difícilment podrà encaixar una personalitat creativa, ja que qualsevol intent de canvi, encara que suposi una millora, serà rebut, la major part de les vegades, amb oposició i reticències per part d’un equip laboral amb un pensament organitzatiu estàtic i acomodat a seguir les pautes rutinàries i moltes vegades desfasades del procediment administratiu.
Les idees creatives necessàriament busquen trencar els paradigmes.
Les persones amb una mentalitat creativa es caracteritzen per sentir una gran curiositat i ganes d’aprendre, de fer coses diferents i de tenir un esperit crític a flor de pell que les fa ser menys conformistes gràcies a un sentit desenvolupat d’observació i anàlisis que les impedirà acceptar les coses «com són» i buscaran una raó del perquè són d’una determinada manera, el que sovint les portarà a desafiar les estructures en la seva constant recerca de millora.
Les dinàmiques de funcionament en aquests àmbits està lluny de tenir, el que segons recents estudis, són els factors que qualsevol organització que contribueixen a la capacitat d’una persona per fer el seu treball de la manera més eficaç possible ha de tenir, com ara:
Suport a les resolucions creatives dels problemes proporcionant estímuls i valoració per al treball ben fet.
Els «supervisors» perceben i reconeixen els nostres sentiments i ens ajuden en la seva gestió.
Propòsit i significat en la nostra feina.
Un grup laboral amb aquestes característiques està a anys llum del que solem trobar dins el món institucional, on les persones tendeixen a avaluar les idees sobre la base de l’encaix amb com s’està fent actualment, cosa, per altra banda, que sol passar en aquelles organitzacions que tenen cultures molt fortes i estàtiques, on proliferen actituds com la mandra o la covardia per discrepar que dificulten el desenvolupament d’un potencial creador. En ambients tan escassament innovadors el funcionari creatiu serà un candidat idoni per a patir la síndrome de burnout.
De fet, tot creador és forçosament una persona marginada, ja que posa en la cultura alguna cosa que no estava allà abans que arribes
Boris Cyrulnik
Però, hi ha una raó que expliqui aquesta oposició general a qualsevol manifestació creativa?
Segons estudis sobre aquest tema, com per exemple el de la doctora Jennifer Mueller, que ha investigat els biaixos contra la creativitat en el seu llibre “Canvi creatiu: perquè ens resistim…Com podem acceptar-ho”(-Creative Change: Why We Resist It … How We Can Embrace It-), la majoria de les persones se solen sentir amenaçades per la creativitat.
Segons aquesta autora, el problema comença amb l’educació, ja que molts mestres accepten la creativitat en un context artístic, però no en altres disciplines, fins al punt que els estudiants més creatius són etiquetats com a pertorbadors i el seu pensament innovador com un problema i no com una virtut a incentivar. Un problema que està relacionat amb la necessitat que tenim les persones de buscar respostes encertades. És a dir, si coincideix amb el nostre paradigma de pensament.
Però com diu Iñaki Beti Sáez Durant sobre la gestió emocional com a base de la creativitat d’una nova cultura organitzacional:
«En un context de canvi, crisis i incertesa com l’actual, la innovació i la creativitat adquireixen un valor estratègic de primer ordre, no només per a les organitzacions immerses en el desenvolupament projecte de R+D+I, sinó per a qualsevol tipus d’institució o organització que es vulgui situar davant del futur amb certes garanties de perdurabilitat i èxit«.
La creativitat és la que ens fa humans
Edward O.Wilson Homa (inventor de la sociobiologia)
Per acabar, cal dir que l’activitat de cada persona hauria de permetre el desenvolupament de les seves capacitats individuals, més encara quan aquestes poden aportar millores en el sistema, sobretot quan aquest està al servei de les persones, perquè llavors, el que es necessita precisament són personalitats creatives (molt més connectades a les emocions), per poder com diu E.Wilson, ser cada vegada una mica més humans.
En el moment en què tens una idea nova, ets una minoria d’un. I estar en minoria sempre és incòmode, requereix valentia.
A no ser que algú com tu s’impliqui, les coses no milloraran
(Dr. Seuss)
La paraula creativitat sorgeix d’una paraula grega «Poiesis», que Plató i altres van utilitzar per explicar «totes les causes que fan passar qualsevol cosa del no ser al ser», és a dir, fer que una cosa tingui presència, existeixi.
La creativitat normalment s’associa a les activitats artístiques, però va més enllà, perquè no solament suposa allunyar-nos del que està establert, del que ens és conegut, sinó també qüestionar-lo, únic camí que ens permet avançar. La millora neix quan som capaços d’imaginar-la, però per això necessitem activar uns patrons determinats de pensament que han de ser degudament estimulats, i les arts ho fan possible perquè permeten que la imaginació traspassi les seves limitacions, una mena de pensament que és important cultivar durant les etapes formatives.
Dos dels educadors artístics més influents, Herbert Read i Víctor Lowenfeld, defensaven que les arts eren un procés que permetia l’emancipació de l’esperit al mateix temps que oferia una via d’expressió a l’impuls creatiu de les persones:
“L’infant que utilitza l’activitat creativa com una via de fugida emocional guanyarà llibertat i flexibilitat com a resultat de la descàrrega de tensions innecessàries. Tot i això, l’infant que se sent frustrat desenvoluparà inhibicions i, a causa d’això, sentirà que la seva personalitat està limitada. L’infant que ha desenvolupat llibertat i flexibilitat d’expressió es podrà enfrontar a noves situacions sense problemes. Mitjançant els seus mètodes flexibles per expressar les seves idees, no solament s’enfrontarà adequadament a les noves situacions, sinó que també s’adaptarà fàcilment a elles. L’infant inhibit i limitat, acostumat a imitar més que a expressar-se d’una manera creativa, preferirà avançar seguint les pautes establertes. No serà capaç d’adaptar-se amb rapidesa a noves situacions i tractarà d’exercir pressió sobre els altres per considerar que és la manera més fàcil de tirar endavant.«
Aprendre a utilitzar formes i representacions mitjançant l’art és també donar l’oportunitat a l’infant a desenvolupar actituds i formes de pensar que li permetin esdevenir en un adult amb recursos suficients per promoure el canvi i la millora quan aquesta sigui necessària.
Segons el neuròleg Oliver Sacks, la creativitat és el poder d’inventar, de trencar amb les maneres habituals de veure les coses, de moure’ns lliurement en l’àmbit de la imaginació, que no és altra cosa que la capacitat mental de recórrer l’espai des d’on ens trobem físicament i d’aquesta manera poder pensar que les coses poden ser diferents del que són en realitat.
Així que desenvolupar la creativitat és un objectiu que transcendeix l’àmbit pedagògic, ja que molts problemes socials importants semblen resistents a les maneres convencionals d’abordar-los i estan reclamant “solucions creatives” que permetin un afrontament més efectiu. Educar i fomentar la creativitat constitueix, doncs, no solament un objectiu pedagògic, sinó una necessitat social.
«Una cultura poblada de persones d’escassa imaginació té un futur estàtic. En una cultura com aquesta hi haurà pocs canvis perquè hi haurà poc sentit de la possibilitat».
(Elliot W. Eisner)
Elliot W. Eisner va ser professor d’art en la Universitat de Standford, considerava que malgrat no formar part del nucli essencial de l’educació, les arts són en realitat un mitjà molt important per al desenvolupament dels aspectes més subtils i complexos de la ment. Les seves idees li van fer mereixedor de nombrosos premis i reconeixements.
De la mateixa manera que la merda utilitzada com a fertilitzant farà que una llavor germini millor, allò que ens causa malestar pot arribar a ser l’impuls i la força que estem necessitant per apropar-nos a les coses amb les quals creiem i per les que sentim que val la pena viure. És la insatisfacció productiva, generadora de possibilitats i capaç d’aconseguir canvis positius a les nostres vides.
A vegades el conflicte intern o extern, no és més que l’experiència intensa de viure el que no volem, el que no ens agrada o no tolerem. Una insatisfacció, malestar o patiment, quan sabem interpretar el que ens està dient l’emoció, pot estar empenyent-nos a construir un camí alternatiu de vida o mostrar que ha arribat el moment de donar les passes necessàries per allunyar-nos del que no volem.
A vegades detectem clarament el que no ens omple, allò que no ens interessa: converses hipòcrites, maneres de fer poc ètiques i sorprenentment normalitzades socialment; contextos o companyies amb les quals ens sentim malament i ho acceptem perquè «hem d’estar» o és «el que fa tothom». Un gran error i una enorme pèrdua de temps i d’energia.
Si davant determinats estímuls ens sentim malament, escoltem-ho, no emmascarem l’emoció, perquè ens està donant una informació important sobre nosaltres que ens convé aprendre a respectar. La majoria de les vegades hi ha alternatives on podrem desenvolupar-nos plenament i sentir-nos bé. Saber dir NO quan cal, és saber cuidar-nos i també respectar-nos. És posar els límits necessaris per poder construir una vida plena, digne i amb sentit. És decidir el que volem i el que no.
L’Art ens ajuda a SER
Art Journal Page
Amb el coratge i la sinceritat per ser-nos fidels i no anar en contra del que necessitem, quan és honest i legítim, no n’hi ha prou, requereix també reflexió i autocrítica per no caure en pensar que tot el que fem o pensem és adaptatiu, o que tot el que sentim és vàlid i funcional. L’Art com a expressió emocional i introspecció ens pot ajudar en aquest procés.
Quan alguna cosa no ens encaixa generant-nos sentiments recurrents de rebuig o insatisfacció, podem utilitzar l’expressió artística per analitzar que està passant deixant que la part intuïtiva del nostre cervell es posi a treballar a favor nostre. És molt terapèutic poder transformar creativament la ràbia o frustració que podem arribar a sentir davant les injustícies o el que ens desagrada i no podem evitar. Materialitzar-ho simbòlicament durant el procés creatiu, ens permet «descarregar» molts continguts emocionals transformant-los en una força creadora d’oportunitats.
Perquè una societat estarà sana i podrà avançar quan les persones que la integren se senten realitzades i plenes. La salut integral està molt relacionada amb aquest fet i la capacitat de donar el màxim potencial humà és proporcional també al sentiment subjectiu de plenitud i benestar que podem sentir.
No és mesurade salut estar adaptat a una societat profundament malalta.
Adorar la soledat quan és buscada i trobar en ella moments d’intensa plenitud i felicitat, és un tret que compartim les persones amb alta sensibilitat tot i no ser exclusiu nostre. I és que estar a soles és dels millors regals que ens podem fer, ja que és des del silenci quan tindrem l’oportunitat de submergir-nos en la quietud que tant necessita la nostra ment. La lectura d’un bon llibre, passejar per la muntanya o la platja, l’art, o la música requereixen una bona dosi de silenci, presència i sobretot de soledat. Un estat on cada sensació de plenitud anirà acompanyada d’agraïment si els nostres pilars afectius estan coberts, perquè és llavors quan podrem prendre consciència dels aspectes positius de la vida.
En un món ple de soroll, la soledat és la cançó més bonica
Oscar Wilde
Les Persones Altament Sensibles (PAS) hem de gestionar l’esforç que suposa integrar-nos en un context molt estructurat i gens facilitador on difícilment podrem mostrar plenament les nostres qualitats personals. Una alta competitivitat, crítiques gratuïtes, converses forçades i el constant soroll ens esgota i fa que la sensibilitat que ens travessa de dalt a baix s’acabi amagant darrere de pesades, però necessàries armadures defensives.
Trobar illes de tranquil·litat que ens carreguin internament, són del tot necessàries per a una PAS. L’Art n’és un d’aquests espais on pot convertir-se en la medecina o l’antídot que ens permetrà entrar en estats de soledat i silenci rics en contingut i sentit, on podrem parlar sense emetre cap so i explicar-nos sense necessitat de les paraules. Una mena d’aliment que sempre ens acabarà omplint de matisos i que ens repararà sempre que ho necessitem.
No és fàcil per a les persones que busquen viure amb sentit fer-ho en aquests moments, on semblen estar de moda les relacions buides de contingut que no requereixen l’esforç del compromís, de la lleialtat cap a l’altre i d’un veritable vincle emocional entre dues persones. Segons Zygmunt Bauman, prestigiós sociòleg dels anys cinquanta, el món actual es caracteritza per al seu estat fluid i volàtil, el que ell anomenava «societat líquida». Una societat on la rapidesa dels canvis ha afeblit els vincles entre les persones. Un temps que jo anomeno de «purpurines i xarols», un lloc perfecte on poder perdre’s i tapar carències, vuits i absències, i on l’art resulta tan necessari, que si no existís l’hauríem d’inventar.
(…)Quan encetem el viatge que ens porta a sintonitzar amb la nostra ment aturant-nos en la quietud, entrarem en un nou regne d’experiències que poden sorprendre’ns en tot moment.
Daniel J.Siegel
Desitjo un 2023 ple d’espais de soledat i silenci reparadors per a tothom!
El paper que l’art pot desenvolupar com a instrument terapèutic i educatiu, deriva de la seva comprensió com activitat que forma part de la categoria més ampliada del joc
Donald Winnicott
Sessió d’artteràpia en context escolar
Moltes vegades darrere d’un comportament disruptiu de l’infant o jove hi ha una família disfuncional o amb un funcionament inadequat. Aquest tipus de famílies són un factor de risc que propicien l’aparició de símptomes i malalties en l’alumne.
En aquests casos, una bona estratègia de les escoles seria tindre espais d’art amb objectius terapèutics o preventius on els alumnes amb algun tipus de conflicte familiar poguessin calmar les seves ansietats, pors i frustracions d’una manera segura i sensiblement acompanyada.
Sempre que a l’aula apareix un símptoma, aquest pot ser pres com un indicador de disfunció familiar i seria desitjable que l’escola comptes amb els recursos necessaris per poder tractar l’alumne disruptiu o inadaptat no com el culpable, sinó com a portador d’una problemàtica familiar.
Diferents estudis demostren que gran part de la violència és apresa i que en aquest procés d’aprenentatge tenen un paper decisiu les persones amb les quals l’infant estableix els primers vincles socials.
La construcció de la identitat
Durant l’adolescència qualsevol conflicte que arrossegui l’alumne es complica encara més, i en el cas que no li proporcionem les eines que necessita adquirir durant aquesta etapa tan significativa en la construcció de la seva identitat, probablement acabarà consolidant una personalitat instal·lada en el conflicte gratuït com a forma d’estar en el món.
L’ideal és que cada família sigui el model i referent per als seus infants, però malauradament moltes vegades no és així i molt d’aquests casos no acaben mai en cap consulta. L’art com teràpia en context escolar permet «equilibrar» d’alguna manera aquests models familiars.
Aquests infants sovint són portadors de molta ràbia i angoixa raó per la qual necessiten que se’ls mostri que han de fer per contenir i controlar l’energia de manera constructiva i evitar així que pugui derivar en violència.
L’activitat artística pot ser en aquests casos encara de més ajuda, ja que es tracta d’una via de connexió amb el procés de recerca que acompanya a l’adolescent proporcionant alternatives d’expressió per al que senten o els pot estar passant. Ells, molt més que d’altres, estan necessitant de l’atenció i de la mirada apreciativa i reparadora d’un adult de referència.
Un cas real: l’alumne X
Fa uns anys vaig impartir durant dos trimestres un taller setmanal d’artteràpia en context escolar a un petit grup d’alumnes de sisè de primària, va ser temps suficient perquè pogués comprovar l’eficàcia de l’artteràpia en aquests contextos i, sobretot, la necessitat d’implementar espais amb aquestes característiques com un servei gratuït dins l’ensenyament públic.
Al començament no va ser fàcil contenir el grup, ja que una llarga història de conflictivitat interpersonal entre dos dels participants feia impossible la cohesió necessària que permetés acabar els treballs que els anava proposant, i més d’un cop no es van respectar els límits de l’espai art terapèutic; tot i això no va ser el participant més difícil segons les tutores el que em va posar més a prova. Per què?
En les relacions inicials amb el grup, aquest participant tant disruptor en l’ambient escolar que per preservar la seva identitat anomenaré X, mostrava seguretat, resolució i iniciativa amb el que després es va poder comprovar que era una pantalla defensiva per emmascarar una gran inseguretat i una imatge de si mateix totalment contrària al que s’esforçava per mostrar als altres. Moltes vegades no poder expressar o contenir inseguretats, es transformen en ràbia, que en aquell cas podria estar manifestant-se mitjançant agressions i baralles amb els companys de l’escola.
Durant el primer trimestre X mostrava sovint en les sessions d’artteràpia el seu enuig i ira; tot i això, s’esforçava molt a respectar els límits temporals de la sessió i les normes establertes. Col·laborava i acceptava deixar de fer quan li ho demanava i en l’última sessió del trimestre va acabar reconeixent obertament davant del grup la seva necessitat de tenir millors relacions amb els seus companys.
Molts experts sostenen que la majoria d’aquests comportaments disruptius són més una reacció al que l’alumne pot estar percebent com amenaçant (el món contra mi) que solament un tema de comportament o disciplina.
En cada sessió X destacava de la resta de participants per la seva creativitat i imaginació que manifestava en cada un dels treballs que feia, fins al punt que la seva competència artística va acabar sent reconeguda i apreciada per la resta del grup.
Aquest, va ser un factor important per a la progressiva adaptació de X a l’espai d’artteràpia, on es va anar sentint cada cop més segur i es mostrava concentrat en les tasques que feia arribant fins i tot a ser capaç d’aguantar els límits de l’enquadrament en moments d’especial dificultat i mostrar cada cop més cura i respecte cap als seus companys.
Una de les conclusions que vaig treure d’aquesta experiència, va ser que la diferència tan gran de comportament d’en X en els tallers d’artteràpia respecte a la manera amb la qual es comunicava en l’àmbit escolar estava motivada per la metodologia d’aquesta tècnica que prioritza conceptes com flexibilitat, llibertat en l’expressió emocional i d’idees mitjançant els llenguatges expressius com a vies alternatives de comunicació, que als adolescents, i sobretot, per als que tenen una alta creativitat com la que mostrava X els resulta molt més necessari.
L’experiència per aquest alumne va ser molt favorable, ja que la seva autoimatge va sortir reforçada gràcies al fet que va tenir l’oportunitat d’explorar-se des d’altra posició envers els seus companys molt més positiva: Context escolar=X problemàtic, Artteràpia=X creatiu.
Mitjançant la neurociència s’ha comprovat que les persones creatives pensen i actuen de manera diferent a una persona “normal”, cosa que pot provocar que la comunicació i comprensió amb elles sigui més complexa i incompresa en l’aula.
Crear és sobretot, una convocatòria a la possibilitat
Quan es disposa d’espais protegits com el que ofereix l’Artteràpia, tan diferent de les dinàmiques i regles acadèmiques, es fa possible que emergeixi de cada membre i del grup en conjunt quelcom diferent. Els rols es poden anar diluint, les aliances entre els membres també i permet que les velles rivalitats consolidades en el temps entre ells puguin donar pas a un altre tipus de relació molt més adaptativa.
I és que els rols que tenen els alumnes dins el grup en les seves interaccions en l’espai acadèmic s’han anat formant i consolidant al llarg del temps. Moltes problemàtiques que sorgeixen en les dinàmiques relacionals si no són detectades i treballades adequadament s’acabaran traduint en conflictes i baralles que perjudiquen enormement el bon funcionament de les classes.
Tant de bo poguéssim arribar a estar als nivells d’altres països on l’artteràpia és un servei més dins les institucions públiques. Seria una bona manera de responsabilitzar-nos com a societat avançada que som posant els mitjans adequats per cobrir de manera integral les necessitats emocionals dels infants i adolescents que no seran atesos de cap altra manera.
Algunes de les sessions d’artteràpia
L’individu que no pot crear, vol destruir…L’únic remei per a la destructivitat compensatòria és desenvolupar en les persones el seu potencial creador
Tota gran obra, tant en l’art com en la ciència, és el resultat d’una gran passió posada al servei d’una gran idea.
Santiago Ramón i Cajal
El que més m’agradava durant els meus anys d’estudiant d’art era sens dubte dibuixar la figura al natural, una activitat que es veia més o menys alterada per les indicacions acadèmiques que el professor ens feia sobre el tema. Difícilment podia experimentar en aquells moments el que anys més tard si vaig poder sentir al Reial Cercle Artístic de Barcelona, una institució dedicada al foment de l’art fundada l’any 1881 per artistes tan reconeguts com Ramon Casas, Isidre Nonell o L’Anglada Camarasa entre d’altres, on vaig ser sòcia durant un temps per poder dibuixar precisament la figura al natural.
El doctor Csikszentmihalyi va anomenar com estat de «flow«, un estat en el qual es dona la pèrdua de l’autoconsciència i sensació que el temps es transforma durant l’experiència. Aquest és l’estat que vaig experimentar al Reial Cercle. Sense saber-ho m’estava trobant per primera vegada amb el meu «Element», que és com anomena Ken Robinson en el seu llibre a l’experiència òptima que es dona quan ens enfrontem a desafiaments que requereixen una habilitat que nosaltres disposem.
Estar en l’Element, tenir aquesta experiència de fluïdesa, és enriquidor perquè és una manera d’unificar les nostres energies i que ens sentim profundament connectats amb el nostre sentit d’identitat, cosa que de manera curiosa passa mitjançant d’una sensació relaxant, de trobar perfectament natural estar fent allò que estem fent. És sentir-se a gust dintre de la nostra pell, sentir-se connectats als nostres impulsos interns o a la nostra energia.
Ken Robinson
Descobrir quins són els nostres interessos i talents per situar-nos en el que és el nostre «Element», és poder viure l’experiència de què l’activitat que estiguem fent ens farà perdre la noció del temps, fluirem amb ella, deixant enfora preocupacions i problemes per entrar en un estat d’entrega total on la ment serà capaç de concentrar-se plenament amb el que està fent.
És un sentiment que dona sentit, no solament al moment que estem vivint, sinó també a la vida sencera.
L’Element consisteix a descobrir-te a tu mateix, una cosa que no podràs fer si estàs atrapat dins d’una obligació de la qual t’has d’emmotllar. No pots ser tu dins d’un «eixam
Ken Robinson
Ser «mentors» de les noves generacions
Ken Robinson va dirigir les seves energies en difondre la importància d’un canvi en l’educació, donant l’estatus que mereixen les assignatures artístiques i posar-les al mateix nivell que les assignatures que són obligatòries considerades com essencials. Assegurava que els majors obstacles per trobar l’Element sorgeixen a l’escola i, sobretot, passa per la jerarquia que tenen les assignatures en l’actualitat.
La realitat és que una ment analítica capaç de memoritzar dades no arribarà molt lluny sense la capacitat d’imaginar, de fer combinacions diferents i de crear. I per aconseguir tot això necessitem estimular i entrenar una part del cervell que no ho faran pas les assignatures considerades de «primer nivell».
Amb un món laboral com l’actual amb una demanda de persones sobrequalificades, el que necessitem sobretot és educar a infants i joves perquè puguin ser persones creatives que siguin capaces de reinventar-se i tinguin els recursos necessaris per poder en qualsevol circumstància, per complicada que es presenti, fer el màxim que poden amb el que tenen.
I per obtenir-ho el que necessiten són «mentors» que els ajudin a trobar quin és el seu «element», aquell lloc on s’uneixen talent i passió per fer allò que més els agrada fer.
En realitat, aquest serà el millor dels llegats que els podem oferir per sentir-se plens i satisfets amb la vida. No en va diversos estudis mostren que les persones més felices són les que aconsegueixen trobar un sentit a les seves vides.
Si no veus la possibilitat que un somni es faci realitat, és probable que tampoc vegis els passos necessaris que has de donar per aconseguir-ho.
Ken Robinson
Aquesta és la relació de característiques que ha de tenir un mentor segons Robinson:
La capacitat de reconèixer en l’altre aptituds de les quals ningú abans s’havia fixat, les que poden arribar a diferenciar entre l’interès i la passió potencial, cosa que els permet ajudar a l’altre a executar aquella disciplina on s’uneix la capacitat i la passió d’una persona.
Facilitar que la persona trobi el seu Element, fent tot el que està en les seves mans per aplanar el camí perquè la persona ho pugui trobar.
Tenen la capacitat d’estimular, portar la persona a creure que pot aconseguir una cosa que abans pensava estava fora del seu abast. Algú capaç de recordar l’altre les habilitats que disposa i el que podrà obtenir amb elles si les acompanya de treball, dedicació i constància.
I l’última característica l’exigència. Un bon mentor serà el que donarà l’empenta necessària perquè la persona vagi més enllà del que creu són els seus límits perquè «una meta mai ha de ser la mitjana de les nostres ambicions».
A vegades només es tracta, de «saber mirar als ulls dels nostres fills i filles, intentant entendre qui són de veritat, en lloc d’acostar-nos a ells amb un manual que indiqui qui poden arribar a ser».
Una mirada que trobo molt necessària, no solament en l’àmbit educatiu, sinó en tots els àmbits de la societat.
Hi ha tres forces que formen el desenvolupament humà: el nostre temperament personal, els nostres pares i els nostres coetanis.
Sentir internament quelcom que et fa alçar la veu davant les injustícies, males pràctiques, maledicència o determinades dinàmiques grupals que l’únic que busquen és perpetuar l’interès individual per sobre de la responsabilitat laboral, no és cap comportament disruptiu, sinó l’exercici legítim de llibertat personal, responsabilitat i auto respecte avalat per la psicologia del treball i de les organitzacions, una disciplina científica que estudia la conducta de l’ésser humà en un context laboral des d’una perspectiva individual i grupal amb l’objectiu de descriure, explicar i preveure determinades dinàmiques que apareixen en aquests contextos i que no són útils per al sistema.
Des del que m’ocupa en aquests moments, que és tot allò que està relacionat amb un saludable desenvolupament dels infants i joves, penso que cal educar-los perquè no tinguin por de lluitar pel que consideren just per sobre de la seva comoditat personal. Que siguin capaços de rebel·lar-se contra el que està malament, amb l’energia, entusiasme i determinació que els pot aportar ser honestos amb el que pensen. Solament així es generen entorns laborals saludables i creatius on les noves propostes no suposen un «atemptat» a la cohesió del grup ni motiu de conflicte, sinó l’oportunitat de possibles millores i aprenentatges.
La influència del grup en els contextos laborals
Els grups de persones que formen part d’un sistema laboral creen les seves rutines i hàbits, patrons i maneres de funcionar establertes entre els seus membres, que per poder adaptar-nos i integrar-nos necessàriament hem d’acceptar. El problema sorgeix quan els patrons de funcionament no són útils sinó tòxics i nosaltres no volem assumir la responsabilitat de contribuir a fer que aquestes dinàmiques es consolidin.
Hi ha varietat de raons per les quals les persones assumeixen i callen davant de patrons disfuncionals a les organitzacions laborals: les que volen evitar la confrontació a tot preu, les que necessiten el reconeixement del grup, les que volen ser acceptades per no tenir problemes, i les que considero més tòxiques, les que no volen perdre el control que, d’una manera més o menys subtil exerceixen sobre el grup. Són aquelles persones expertes en manipular la informació i que busquen la solidaritat del grup utilitzant el victimisme per aconseguir el suport d’una majoria que preferirà no enfrontar-se a elles.
Segons els experts i la meva pròpia experiència personal, un grup laboral es torna poc útil, entre altres pràctiques, quan dins de l’organitzaciò hi ha persones que constantment dediquen el seu temps a criticar i controlar el que fan els altres en comptes de centrar-se en la seva feina, o les que tenen converses hipòcrites plenes de crítiques destructives sense fer servir els canals adequats per obtenir canvis positius que puguin beneficiar al grup.
Recordem que la persona que està parlant malament d’algú davant teu, segurament algun dia parlarà malament de tu quan no estiguis present.
El primer acte de llibertat és la desobediència de l’ordre
-Erick Fromm-
Des que vaig entrar a treballar de ben joveneta, que he lidiat amb problemes derivats de no fer cas d’una ordre que considerava injusta o no seguir el que feia la majoria si anava en contra del que jo pensava o sentia, com quan en el meu primer treball, amb divuit anys acabats de fer, el meu cap em va demanar que «l’informes» dels companys que «perdien» el temps. Recordo que vaig sortir ofesa del seu despatx tancant la porta amb un gran cop. No cal dir que aquest cap no va tardar gaire a trobar algú altre que fes aquesta feina i jo vaig passar a formar part de la seva «llista negra».
La pressió social ens pot fer dubtar de la validesa de la nostra protesta, jo mateixa més d’una vegada he arribat a pensar que potser em prenia les coses massa seriosament. Ara sé que en realitat els meus qüestionaments eren l’excepció dins d’una anomalia.
Lluitar per al que considerem just i desitjar treballar en contextos democràtics sense personalismes dominants, on hi hagi prevalença de confiança i valors, no és disfuncional sinó tot al contrari. Cal tenir present que qui no li dona importància a aquest tipus de dinàmiques, és perquè s’ha «mimetitzat» amb l’entorn i ha pres la decisió de pagar el preu que calgui per formar part del grup sense qüestionar-se que està contribuint amb el seu silenci i docilitat a perpetuar entorns i dinàmiques no productives.
Així que no hauríem de tenir por a dir el que pensem, encara que siguem els únics/úniques d’opinar d’una determinada manera. No és gens fàcil, principalment perquè la veritat moltes vegades anirà en contra dels interessos no legítims de la majoria. Però cal pensar que les ferides produïdes per «anar contra corrent», quan cal, s’acaben curant, i de l’experiència sortirem reforçats i amb molta més capacitat crítica per envoltar-nos de millors relacions.
L’individu creatiu té la capacitat d’alliberar-se de la xarxa de pressions socials on estem atrapats. És capaç de qüestionar els supòsits que la majoria acceptarà sense questionar.
No menyspreeu la sensibilitat de ningú. La sensibilitat de cadascú és el seu autèntic geni
Charles Baudelaire
Ser una persona altament sensible (PAS) no és gens fàcil, mai ho és formar part de les minories i néixer amb aquest tret de personalitat que farà que hagis de conviure amb un 80% de persones que funcionen d’una manera molt diferent de tu.
Cada persona som un món, això està clar, però dintre de les circumstàncies diferents que ens condicionen i modulen fent-nos tan diferents les unes de les altres, hi ha encara una altra diferència purament biològica que és la de tenir un sistema neurosensorial més desenvolupat, característica de les persones PAS que ens fa processar molta més informació sensorial de manera simultània que la resta.
A vegades podem ser catalogades com a persones peculiars i poc sociables quan en realitat el que fem és allunyar-nos de determinats entorns perquè som les úniques capaces de percebre la disfunció que acompanya a moltes dinàmiques relacionals acceptades i normalitzades socialment.
I no, no estem parlant de cap trastorn de personalitat que requereixi tractament psicològic, sinó d’un tret de personalitat que als voltants dels anys noranta la psicòloga Elaine Aron va estudiar i posar nom i que en aquests moments diferents estudis confirmen científicament l’existència d’aquest tret innat d’entre un 15 i un 20 % de la població.
Com saber si ets altament sensible?
Hi ha certs indicis que et poden indicar que ets una persona altament sensible, també el test que determina en quin grau i el subtipus, però a grans trets quatre són les característiques fonamentals de les persones PAS:
Profunditat de processament. Reflexionar de manera més profunda fa que moltes vegades es vegin aspectes importants d’una situació que passen per alt a la majoria i que per la seva importància està requerint d’atenció.
Sensibilitat a les sotileses. Capacitat de percebre les sotileses de l’ambient de tal manera que difícilment a una persona PAS li passarà per alt la mentida, engany o manipulació dels altres, cosa que les fa estar en tensió constant en aquells àmbits on es donen dinàmiques disfuncionals i que no poden evitar, com són el laboral o el familiar.
Sobreestimulació o saturació. Tendència a sobre estimular-se pel fet que el seu sistema neurosensorial és capaç de rebre més informació i estímuls, d’aquí la seva necessitat de tenir moments de soledat i silenci.
Gran empatia i emotivitat. Viure i percebre tot amb més intensitat fa que siguin persones amb una gran empatia capaces de percebre i veure’s afectades pel patiment i dolor dels altres. Ser hipersensibles els porta a patir més però també a gaudir més de les coses bones de la vida. Una posta de sol, la visió d’alguna cosa bonica pot suposar per a elles d’experiències úniques i irrepetibles.
L’Art i la natura són essencials per a una persona PAS
Com a curiositat, cal mencionar que els biòlegs han trobat aquestes característiques innates presents també en moltes espècies d’animals oferint-los avantatges de supervivència en determinades situacions en les quals ser més perceptiu, tenir més capacitat de comparar informació, percebre sotileses, elaborar pensaments en profunditat per a prendre decisions adequades i disposar d’una més gran activitat sensorial pot garantir la supervivència i el desenvolupament propi de l’espècie.
L’autoconeixement és important per a tothom, però per una PAS encara ho és més.
Ser capaç d’identificar en tu aquest tret de personalitat suposarà no solament un descans, ja que et permetrà posar nom a allò que sents, sinó també poder treure’n profit, perquè ser PAS et permet per exemple ser candidata idònia per a determinats treballs d’acompanyament i ajuda a persones que necessiten una atenció sensible.
Socialment, encara hi ha molt desconeixement sobre aquest tema, així que famílies, mestres i organitzacions laborals no sensibles es perden l’oportunitat d’extreure el potencial de les persones PAS, que sovint es veuran obligades a integrar-se en contextos en què no podran mostrar les seves capacitats.
I si entre un 15-20% de persones son PAS, pensem en el fet que molts infants hauran de créixer en un entorn que no compren ni serà capaç de cobrir les seves necessitats bàsiques: silenci, soledat contacte amb la natura, l’art, profunditat en les relacions i sentit de la vida.
Documental TVE «Sensibilitat al trasllum»
Conferència «Rasgo de Alta Sesibilidad en los niños»
El Diari d’artista o Art journal és un quadern personal i íntim que ens serveix per recollir pensaments, sentiments i idees de forma lliure i espontània mitjançant diferents recursos plàstics com ara collage, poesia, narrativa o pintura, i on podrem guardar simbòlicament, moments i persones, encontres i comiats, il·lusions i desenganys, alegries i aprenentatges.
Sense paraules, tot quedarà entenedor per a nosaltres.
L’Art Journal és posar en imatges una idea.
Art Journal personal (2022)
Fa ben poc que he acabat un Diari Artístic que m’ha acompanyat gairebé dos anys i sento que el temps s’ha aturat entre les seves pàgines perquè gràcies a l’empremta que he deixat mitjançant símbols i taques, ara sé que mai podré oblidar el que he viscut.
Un treball creatiu que m’ha servit per representar gràficament els millors moments, però també la hipocresia i injustícia que he vist com sovint guanyaven la partida a l’honestedat, que es quedava sola amb la seva veritat.
En elles es pot trobar la presència gràfica del ball de la polaritat, la gran festa a la qual tots estem convidats en un moment o altre, i on hi ha de tot una mica: l’alegria i la tristesa abraçant-se, l’amistat i el rebuig jugant una partida per a veure quina de les dues guanya, la veritat i la mentida prenent una copa en un raconet mentre miren com parlen tot concentrades la seguretat, que tantes forces ens dona, amb la vulnerabilitat que tan febles ens fa sentir.
I amb aquest regal tan especial que tots podem fer-nos, he pogut tancar un cicle de vida i seduir a la sempre tan fràgil memòria, perquè quan en algun moment tornem a obrir les pàgines d’un Diari artístic, cada símbol, cada imatge que un dia vam crear, ens retornarà ja no tan sols el que vam viure, sinó també el que som en aquell moment.
Un treball que té com a primer objectiu la creació d’una experiència vital i artística que portarà a la persona a estats de concentració i activació de les seves capacitats mentals creatives.
Dues de les meves obres per mostrar formes diferents de fer l’abordatge del procés creatiu. En la de la dreta, la prioritat i interès màxim està en el seu resultat estètic, en l’altre solament en la necessitat de reflectir un sentiment, un estat d’ànim o una emoció sense que el resultat tingui gens d’importància. En la primera es requerirà destresa tècnica, en la segona tan sols connectar amb el que sentim i experimentem en cada moment.
Les emocions són la base de tot el que fem, acceptar la seva presència i aprendre a connectar amb elles, és el moment des d’on podrem començar a tenir plena responsabilitat de la nostra vida, i l’art utilitzat amb aquest objectiu ens pot ser de molta utilitat.
En etapes formatives el que necessiten els infants no són classes d’art on aprendre tècniques artístiques, sinó espais de creació on poder moure’s amb total llibertat per expressar el més genuí que porten dins, com per exemple el Closlieu d’en Arno Stern, nom amb el qual des de fa anys s’anomena el seu taller de pintura, que significa «lloc protegit».
Per desgràcia ens queda molt camí per recórrer fins a poder arribar a tenir espais com el d’en Stern.
L’autor del llibre «Del dibuix infantil a la semiología de l’expressió», lectura que, per cert, recomano a tots els pares i professors d’art, ens diu que cal «prendre consciència de la importància d’utilitzar l’art no com a únic objectiu de l’ensenyament del dibuix com a habilitat del qui sap observar i reproduir bé el que ha vist, sinó per a que la persona tingui la possibilitat d’escapar a la vigilància de la raó per entregar-se a un acte no intencional important per al seu equilibri».
Qui ha dit que existeixen bons i mals alumnes? No existeix més que una bona manera de fer el traç, segons la necessitat de la naturalesa, i una de dolenta, la que va en contra de la naturalesa
– Arno Stern-
Imatge estreta del llibre «Del dibuix infantil a la semiologia de la expressió»
Fa quasi dos anys que vaig fer aquesta obra, un procés creatiu en el qual vaig utilitzar principalment material de rebuig i que va marcar millor que cap altre un moment personal en què la passió i un gaudir constant del que feia van ser una constant en la meva vida.
El seu record en aquests moments no és nostàlgia pel que va ser i no és, sinó l’alegria de saber que ben aviat estaré de tornada al que sé és el motor de la meva vida i també ho podria ser per a moltes persones que encara no han tingut l’oportunitat de descobrir-ho.
L’aprenentatge té lloc a través dels sentits i una manera de despertar-los és mitjançant la llibertat creadora. I és que l’Art és necessari per al desenvolupament integral dels éssers humans, però per a determinades persones, per les seves característiques personals ho és encara més, com és el cas de les persones altament sensibles o PAS (entre un 15-20% de la població).
La desmotivació i el fracàs escolar augmenta cada cop més en un sistema educatiu que afavoreix principalment el fet que els alumnes memoritzin dades, quan el que més interessa és poder generar la curiositat per descobrir, la capacitat de qüestionar i explorar pròpies de les activitats artístiques.
«L’art intenta generar ordre a partir del caos, no només el caos del món, sinó el caos de les nostres pròpies sensacions, sentiments i de les nostres mancances cromàtiques». Kakutani.
Moltes vegades reprimim donar la nostra opinió o seguir el nostre propi camí per por de les crítiques o de ser rebutjats socialment, és el que en psicologia es coneix com a síndrome de Salomon.
El 1951, el psicòleg nord-americà Salomon Asch va fer un experiment en una escola per avaluar quin grau de llibertat hi ha en el comportament humà dins d’un grup social. Set alumnes havien de donar una resposta errònia davant d’un vuitè que no estava al cas de l’experiment. Un tant per cent molt elevat va respondre erròniament, tot i saber que s’equivocaven, abans que enfrontar-se al criteri de la majoria. Els resultats de l’experiment van mostrar com la resposta individual està extremadament condicionada a l’opinió o interessos de la majoria.
Fer valer la nostra independència de pensament, en qualsevol circumstància, és apostar a llarg termini per una bona autoestima, però és un exercici de llibertat que hem d’estar disposats a dur a terme assumint que ens generarà molts conflictes interpersonals, crítiques i estrès emocional.
A través de l’art i el joc creatiu podem elaborar tots aquests assumptes de manera simbòlica en un espai segur on podrem passar de l’acció a la simbolització, i d’aquesta, a un procés reflexiu que ens permet contenir i transformar les pulsions desadaptatives que poden sorgir davant de tot conflicte.
Tot un procés d’alquímia potent i transformador, que ens permetrà reparar ferides i enfortir-nos òptimament com a persones.
«En el procés creatiu, es pot donar forma als conflictes, i els impulsos poden ser retardats i controlats. Així, el participant experimenta que pot controlar la seva agressió a través de la simbolització, l’espai en aquest context es converteix en un espai de gestió de crisis»
La possibilitat d’utilitzar figures retòriques visuals com la metàfora, fa que aquests símbols suggereixin el que es representa, són expressions indirectes de les nostres visions i experiències.
Utilitzar el material de rebuigcom a element principal de l’obra em permet treballar amb la metàfora, una figura retòrica de pensament i un element fonamental del procés terapèutic, que utilitzo per relacionar aquest material amb les experiències generadores de residus emocionals, els records de vivències que ens fan sentir malament o patir i que es van acumulant en el nostre interior construint una narrativa personal molt limitadora.
L’ésser humà necessita reciclar aquests continguts per posar en marxa al màxim les seves potencialitats. Tot un procés de recreació i reestructuració que podem i hem d’ensenyar a portar a terme durant l’etapa escolar, ja que la infància és considerada un període molt important per a l’adquisició progressiva de la competència social, i serà a partir de l’adolescència que es posarà de manifest el seu dèficit, un dèficit que després s’anirà agreujant durant la fase adulta de l’individu.
L’artteràpia ens facilita l’abordatge indirecte de molts temes amb els infants i els adolescents que ens permetrà iniciar una reflexió guiada per tal de poder reelaborar continguts emocionals que requereixen ser revisats des d’una altra perspectiva.
Podem a través de l’art, i en aquest cas també amb el reciclatge, oferir noves vies d’expressió que en ser percebudes com a no invasives de la seva intimitat portarà, especialment en el cas dels adolescents, a mostrar amb més facilitat, necessitats i mancances que un adult sensible necessita conèixer per tal que puguin ser reparades.
Un Sant Jordi el d’aquest any que difícilment oblidarem. Confinats a casa per causa de la Covid 19 no podem celebrar aquesta festa com sempre ho havíem fet, sortint a passejar per places i carrers per gaudir d’un dia en què els protagonistes absoluts són els llibres i les roses.
Els que som més sensitius avui no podrem deixar-nos portar per l’olor i l’esclat de color i sensacions que aquest dia ens despertava. Però com l’adversitat és capaç de treure el millor de nosaltres, ha fet que aquests dies s’activés la creativitat de tothom per tal de trobar alternatives que permetessin, malgrat tot, poder celebrar també avui aquesta diada tan especial per nosaltres.
Així que jo no podia ser menys i, en la línia del meu treball de reciclatge que es nodreix del principi de «fer el màxim amb allò que tenim», he reciclat unes empolles de plàstic perquè a casa també aquest any hi hagués una rosa; i mentre l’estava fent, he recordat un fragment del «Petit Príncep», el preciós conte d’Antoine Saint-Exupéry i m’he adonat de quanta raó hi ha en el que diu la guineu…
Adeu -va dir la guineu-. Vet aquí el meu secret. És molt senzill: no es veu bé si no és amb el cor. L’essencial és invisible als ulls…
-L’essencial és invisible als ulls -repetí el petit príncep, a fi de recordar-se’n.
-El temps que vas perdre amb la teva rosa fa que aquesta sigui tan important per a tu.
La paraula és la nostra principal eina de comunicació, però moltes vegades aquesta no és suficient per expressar tot el que podem estar sentint. Això és més acusat en determinades etapes de la vida com a l’adolescència i els anys que la precedeixen, on s’inicien tot un seguit de canvis físics i psíquic durant els quals resulta de gran importància poder oferir nous llenguatges expressius.
En els tallers d’artteràpia utilitzo el procés creatiu com a forma de comunicació amb l’adolescent perquè pugui fer servir altres llenguatges per expressar els seus desacords, malestar o aquells sentiments intensos per als quals sovint no són capaços de trobar les paraules adequades o no volen compartir el que els pot estar passant.
Una altra cosa important és que poden aprendre millors maneres de relacionar-se amb l’entorn, una qüestió que resulta de gran importància per a la construcció de la seva identitat i autoestima, en un moment en què necessiten més que mai d’espais on deixar anar les emocions negatives i intenses que caracteritza a aquesta etapa, i sobretot, poder fer-ho d’una manera segura i socialment acceptada.
I aquest ha estat l’objectiu principal dels últims tallers d’artteràpia en context escolar on he procurat crear un espai d’escolta i contenció que facilités l’expressió, l’exploració creativa i despertar l’interès del grup amb una autoreflexió guiada i l’intercanvi d’experiències entre els participants.
En les diferents sessions i tallers realitzats fins ara s’ha pogut treballar diversos recursos expressius com per exemple el teatre social, l’expressió corporal i cinestèsica, la fantasia, el joc lúdic i el procés creatiu amb diferents tècniques i materials. Tot un espai de llibertat «controlada» i d’experimentació per desenvolupar capacitats, recursos i el potencial creatiu dels alumnes.
Seguim!
L’Art intenta generar ordre a partir del caos, no solament el caos del món, sinó el caos de les nostres pròpies sensacions, sentiments i de les nostres pròpies carències cromàtiques
Aquest és el resultat de l’últim taller CREA on a partir del conte d’en Bucay «L’elefant encadenat» els quatre alumnes de 6è de primària van aprendre a mirar un envàs de plàstic d’una altra manera, ja no pel que era, sinó per allò que podia arribar a ser. Un treball creatiu per desenvolupar un tipus d’intel·ligència que permet veure oportunitats on la resta de persones no veu res.
Ser-hi capaços d’imaginar i crear noves possibilitats, no és solament un do innat d’alguns privilegiats dotats d’una ment creativa, sinó una qualitat que és important desenvolupar durant les edats de formació per poder créixer creient-se amb capacitat transformadora. Pensaments del tipus: «Les coses són com són i no hi podem fer res per canviar-ho», no hi tenen cabuda en una ment creativa, la qual solament acceptarà una situació determinada després d’haver intentat la seva transformació o millora.
Utilitzar el reciclatge amb recursos propis de l’artteràpia, és el que va permetre conduir al grup fora del que els era conegut amb l’objectiu principal d’ampliar possibilitats, desenvolupar capacitats i trobar nous camins que els permeti millorar el que ja són.
La competència social es fonamenta en l’adquisició durant la primera infància d’un vincle segur que d’aconseguir-se tindrà tendència a mantenir-se durant tota la vida. Però hi ha situacions en què aquesta competència social es veu afectada, estem parlant de problemes de conducta en l’àmbit escolar com pot ser la ira, la tristesa, l’aïllament, les barreres en l’idioma o una baixa autoestima, on l’infant es veurà privat d’un important factor protector enfront de determinats comportaments de risc o d’un abandonament escolar durant l’adolescència.
Per a la majoria dels infants, les conductes i habilitats relacionades amb la competència social li proporcionen una base de gran importància per a aconseguir en un futur l’èxit en les seves relacions laborals i sociofamiliars, els ajudarà a viure com adults socialment integrats i tenir una bona salut mental.
És aquest el motiu principal perquè l’esforç pedagògic durant el període preadolescent, vagi dirigit a construir una autovaloració saludable de l’infant que permeti mantenir en ell o ella l’interès i motivació per l’exploració intactes.
El desenvolupament de la competència acadèmica i cognitiva està íntegrament vinculada amb la competència social.
L’Artteràpia a l’escola
L’artteràpia grupal realitzada dins de l’entorn escolar, pot ser un element de millora en la competència social de nens i nenes en educació infantil i primària sempre que es respectin factors importants per a la consecució dels objectius plantejats, com poden ser la informació obtinguda de les entrevistes als pares dels nens, de l’equip educatiu i psicopedagògic de centre, i disposar d’un espai i materials adequat, si no és així, estaríem parlant de tallers creatius de desenvolupament emocional i no pròpiament d’artteràpia.
La importància d’incloure l’artteràpia per a millorar la competència social durant la preadolescència, està en el fet que entre els 10 als 14 anys són anys idonis d’aprenentatge, és quan els infants mostren entusiasme i interès en l’experimentació artística. Aquesta és una etapa de gran creativitat que després s’anirà perdent durant l’adolescència, ja que segons Piaget, serà en aquest període on es desenvolupa la capacitat de raonar críticament, i en aquest moment es pot tenir una autopercepció negativa respecte a determinades aptituds que derivaria en desmotivació per l’exploració i l’aprenentatge.
Segons Viktor Lowenfeld, si podem estimular la producció inconscient de l’infant que el porti a una maduresa creativa, li permetrà suportar aquesta «consciència crítica» que sorgeix durant l’adolescència i evitarem, d’aquesta manera, que l’infant experimenti un canvi brusc, salvaguardant-lo de la sensació de desànim que podria provocar les alteracions en la seva activitat imaginativa.
I és que desenvolupar el pensament creador té una gran importància per a nosaltres com a individus i com a societat, ja que la capacitat creadora es considera com un comportament productiu que pren forma en l’acció o en la realització, en oposició a la rigidesa i conformitat mental que no aporta cap valor social. Aquesta capacitat creadora difícilment es desenvoluparà en un ambient on tot està predeterminat d’acord amb uns esquemes prefixats per altres persones, per desenvolupar el pensament creador, es necessita la flexibilitat, l’originalitat i fluïdesa.
La importància de desenvolupar pautes de pensament creador en moments de profunds canvis com els que s’inicien amb la preadolescència, està en el fet que les actituds i valors que es desenvoluparan en aquest moment seran els que acompanyaran a l’infant durant tota la seva vida.
Font consultada: «El desarrollo de la capacidad creadora» (Lowenfeld)
Observar el relleu de les textures, trobar solucions creatives enfront del que no ens agrada, descobrir la bellesa que hi ha en un racó de l’obra, integrar tons, harmonitzar el conjunt, un estar present en el que va suggerint.
Connectar amb el moment, amb l’experiència sense jutjar res del que pugui anar sortint. Pensaments que apareixen i deixem anar o els acompanyem amb cada toc del pinzell. Elements que substituïm explorant noves possibilitats fins que sense saber per què, donem el treball per acabat.
Integració és la paraula què ha sortit mentre feia aquesta obra, i és que al llarg de tot el procés creatiu, he integrat colors i formes, també pensaments i emocions.
Tota la vida és en realitat un constant procés d’integració per harmonitzar el contrast i la polaritat del que percebi’m o sentim, el que desitgem amb el que no volem, les persones essencials, al costat de les que ens resten, la bellesa que podem trobar en les petites coses, junt amb la lletjor que apareix en qualsevol moment i sense avisar.
Integrar és viure, harmonitzar és aprendre a fondre «els colors» per crear l’obra més important: la nostra vida.
L’art conserva la seva funció que és única, la de donar a la persona el poder de somniar, d’esperar, de sobreviure al greuge del dolor inherent a la vida, a les situacions extremes, d’acceptar renunciar al “paradís perdut” de la infància
«L’individu que no pot crear, vol destruir. L’únic remei per a la destructivitat compensatòria és desenvolupar en les persones el seu potencial creador» (Eric Fromm)
Una de les últimes activitats realitzades pel grup «Animals», dins del nostreprojecte d’artteràpia en context escolar «L’obra artística com a lloc d’experiència» que estem duent a terme en aquests moments, va estar aquest exercici on van poder deixar anar les tensions, acumulades durant el dia, abans d’entrar en el procés creatiu.
L’artistaJackson Pollock,va ser el primer a abandonar el pinzell i el cavallet per crear sense cap idea o esquema previ. No buscava il·lustrar res, sinó expressar de manera immediata i espontània. El quadre passava a ser un camp de joc on actuar, i no un espai des d’on reproduir, analitzar, redissenyar o expressar un objecte real o imaginari. El que havia de plasmar-se en l’obra no era una imatge, sinó un succés i, això en definitiva, és el que fem també durant els tallers d’artteràpia, on creem un espai de seguretat perquè infants i joves puguin dissoldre els seus conflictes.
Oferir nous llenguatges expressius i despertar l’interès per l’autoreflexió mitjançant l’intercanvi d’experiències, és donar una educació integral. Perquè la prevenció és fonamental, i ensenyar durant els anys escolars a viure mitjançant la recerca activa i creativa de solucions enfront dels problemes, és una eina de gran valor que permetrà que els nois i noies d’avui puguin convertir-se en adults menys vulnerables.
La paraula és la nostra principal eina de comunicació, però moltes vegades no és suficient per expressar el que sentim, això és més acusat durant l’adolescència i els anys que la precedeixen, on s’inicien canvis psicològics i físics significatius. La vinculació que té l’art amb els nostres sentits i emocions, tant en el procés de fer un objecte artístic, com en el d’observar-lo, és una eina que pot resultar de gran ajut per a expressar i donar sortida a emocions reprimides.
Crear un espai per a alliberar emocions considerades «negatives» com la ràbia, permet reconciliar i integrar aspectes contradictoris de la personalitat adolescent, el pot portar a actuar sobre allò que li està causant l’emoció, comprendre-la i arribar a controlar-la. La creació des de la ràbia és d’un gran potencial reparador que afavoreix la posterior relaxació i presa de consciència de l’alteració experimentada, permetent una posterior reflexió del que s’ha viscut en un entorn destinat a aquest objectiu.
Caminante, son tus huellas el camino y nada más; Caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar.
–Antonio Machado—
Aquest poema de Machado contesta l’interrogant que dóna títol a aquesta entrada, perquè és el que volem fer ara, «fer camí caminant», posar el nostre granet de sorra per a mostrar les possibilitats de millora que pot oferir l’art com a teràpia dins del context escolar.
El valor principal que ofereix l’artteràpia dins el marc escolar, és que crea espais de seguretat on infants i joves poden dissoldre els seus conflictes amb símbols, línies i colors, dóna l’oportunitat de poder expressar amb les mans, d’una manera lúdica i no invasiva, el que després poden intentar elaborar mitjançant una reflexió guiada per l’artterapeuta.
I aquí és on està dipositat, en aquests moments, l’esforç i atenció, perquè pensem que és molt important poder oferir espais significatius d’aprenentatge i millora que proporcionin eines d’expressió personal, de projecció i integració emocional, que permetin trobar respostes als innumerables reptes que planteja el món actual, un món immers en la immediatesa, l’acceleració i la impermanència de les coses i de les relacions.
En altres països, l’artteràpia és utilitzada a les escoles per a oferir una educació integral que permeti cobrir les necessitats d’alumnes amb algun tipus de dificultat. S’aposta per la prevenció perquè saben que és fonamental en l’abordatge de molts dels problemes i conflictes que sorgeixen a les aules, i també perquè a través de l’art, els alumnes poden aprendre a viure mitjançant una recerca activa i creativa de solucions davant els problemes, cosa que els permetrà, a la llarga, ser menys vulnerables i tenir més recursos d’afrontament.
L’acte de crear ens permet unir concentració i introspecció per entrar en una situació anomenada «d’experiència òptima o estat de Flow», on l’atenció està completament absorta per l’activitat i el moment present és viscut amb més intensitat. La multitasca, tan arrelada entre els més joves, -encara que no és exclusiu d’ells-, dificulta un estat intern d’equilibri personal entre sentits, intel·lecte, emocions i voluntat.
L’art com a teràpia, calma ansietats i pors proposant exercicis que ajuden a identificar necessitats, a reconèixer emocions que ajuden a ser-ne més conscients i poder d’aquesta manera equilibrar i integrar emocions.
No fa ni dos anys que Espai FridArt naixia com a projecte amb la finalitat de promoure, divulgar i fomentar l’art com a teràpia i el reciclatge com a metàfora, fent de tot això eines d’atenció emocional, educatives i participatives. Des de llavors s’han impartit diferents tallers d’artteràpia i de reciclatge CREA, adreçats a col·lectius amb objectius diversos, que han donat l’oportunitat de conèixer diferents institucions i persones així com adonar-nos que l’aportació que volíem fer des del començament, s’allunya en realitat dels tallers puntuals que s’han fet fins ara.Per a la majoria de nosaltres, la realitat en la qual vivim no és la que ens agradaria, però és la que tenim i per on ens hem de moure. Tot i això, sempre tenim un marge d’acció que moltes vegades no aprofitem. Els canvis comencen quan som capaços d’allunyar-nos de la crítica estèril per a construir alguna cosa a partir de la insatisfacció que sentim. Això és el que intenta fer Espai FridArt, i poder trobar persones al capdavant de les institucions capaces d’allunyar-se del que és conegut per apostar en noves propostes, com és la nostra, és el que necessitem per seguir treballant amb il·lusió i ganes en aquest projecte.
Així que estem contents de tenir l’oportunitat d’encetar el projecte: “l’obra artística com a lloc d’experiència”, un taller d’artteràpia setmanal en grup reduït que es durà a terme al llarg de tot el curs 2019-2020 gràcies a la col·laboració de l’escola Mil·lenari de Cardedeu que dóna la oportunitat de desenvolupar-ho en el seu Centre i que permetrà poder fer un seguiment i avaluació final de l’impacte i beneficis que pot oferir l’artteràpia en un context escolar, especialment de cara a possibles accions que permetin cobrir les necessitats detectades.
Estimulant la creativitat d’alumnes en una etapa vital plena de canvis i reptes com és l’últim curs de primària, on es troben els participants dels tallers, els estem oferint uns recursos d’afrontament que contribuiran al seu benestar i a un desenvolupament més integral de la seva personalitat. No s’ha d’oblidar que les activitats artístiques fomenten un seguit de competències de gran importància per a la construcció de la identitat durant l’adolescència com poden ser la creativitat, la motivació, o la comprensió de conceptes i emocions.
Així que només ens queda donar les gràcies des d’aquí a l’equip directiu del Mil.lenari, a les tutores dels alumnes que participen dels tallers, així com als seus pares i mares que han confiat en que l’art com a teràpia pot ser beneficiós per al desenvolupament integral dels seus fills.
Aquest és un dels últims treballs dereciclatge CREAque ha permès entrar en un espai d’interiorització i reflexió, on ha fet possible que sorgissin imatges, records, sensacions i tota una associació d’idees, de les quals han cobrat protagonisme quatre paraules, amb un significat i contingut que pensem important en la construcció de la personalitat durant l’adolescència:
SENTIT, sigui el que sigui el fet positiu que ens fa encetar cada dia amb il·lusió i ganes.
VISIÓ, que ens permeti extreure el potencial, tant el nostre, com el de les circumstàncies que ens envolten.
COR, perquè allò que fem vagi de la mà dels nostres valors.
ACCIÓ, perquè és fent, portant a terme allò que pensem, el que ens aproparà allà on volem estar.
Hi ha un «afany» psicològic universal de posar ordre a la vida i donar-li un sentit
El psiquiatre Viktor Frankl, autor del llibre «l’home a la recerca de sentit» i de la logoteràpia, un tipus de psicoteràpia centrada en l’anàlisi existencial, ens parlava de la «voluntat de sentit», que no és més que el sentit vital necessari per a viure plenament. Un sentit que no es pot inventar sinó que cadascú ha de descobrirel seu.
Als adolescents d’avui dia els ha tocat viure en un context social extremadament complex i volàtil. És la nostra societat de l’abundància, plena d’unes necessitats creades per la mateixa societat de consum, que en realitat no acaba de satisfer plenament a ningú. És un estat de benestar social que cobreix moltes de les nostres necessitats, però no pot fer-ho amb una de molt important, «el sentit vital«, una necessitat que individualment hem de buscar i de la que depèn en gran manera el nostre benestar.
Que els joves es desenvolupin com a persones completes, no serà solament perquè tinguin la informació necessària que els permeti interactuar d’una manera adequada amb els altres, sinó també que la tasca educativa els hagi permès cobrir un aspecte tan importants com és l’educació emocional i en valors.
Una educació integral no pot deixar de costat l’aspecte humà de l’aprenentatge, és aquesta la raó que sigui important facilitar espais on els i les adolescents puguin treballar i expressar el seu món interior, on puguin treure l’energia, el moviment i la força que hi ha dins seu en una etapa tant d’extrems com és l’adolescència, no tant per «representar» el que senten, sinó per «expressar» sense paraules els seus sentiments.
Que puguin trobar les respostes que busquen i que en realitat estan dins seu, i sobretot, aprendre quelcom important, que tots som capaços de «construir» a partir de les circumstàncies que ens toquen viure.
L’activitat creativa i artística pot ser una via de connexió amb el procés de recerca que segueix a l’adolescent i una via alternativa per poder expressar i sentir-se acompanyats. També és molt útil per a desenvolupar potencialitats i creativitat en un moment com és l’actual, que requereix més que mai de persones creatives amb idees i ganes de millorar el seu entorn.
Que puguin convertir-se en homes i dones amb la determinació necessària per portar a terme l’acció que els porti a sortir de la zona d’insatisfacció i desacord on es poden trobar en algun moment de la seva vida.
Perquè és mitjançant l’acció que les persones ens enfortim i gràcies al «fer» que podem allunyar-nos d’allò que no ens representa o ens pot estar fent mal.
No en va diferents investigadors de disciplines científiques diverses, han descobert que el tema del sentit de la vida és rellevant per a la salut psicològica de l’ésser humà i de gran importància per tenir una bona qualitat de vida.
Tota societat necessita l’art per transmetre sentiments i generar pensaments que permetin a les persones millorar.
I això precisament buscava amb l’elaboració d’aquesta màscara: poder utilitzar l’art i el rebuig com a mitjà de protesta i denúncia social.
Una imatge és més potent que un milió de paraules, un aspecte que tenen molt present els publicistes per a generar emocions i influir sobre les actituds i opinions dels consumidors potencials. Un tema preocupant quan pensem en l’impacte que la publicitat pot tenir en els infants i joves en la construcció de la seva identitat.
Sobre aquest tema, fa uns anys investigadors de la Universitat Rey Juan Carlos (URJC) de Madrid, van poder confirmar en un estudi que els anuncis publicitaris generen unes imatges mentals en els infants que influeixen en la percepció que tenen del món.
El MÓN CONVERTIT EN ABOCADOR
No podem continuar amb el ritme de consum desmesurat actual que està convertint el planeta en un gran abocador. És important, incorporar en l’educació dels menors el factor consum i relacionar-ho amb l’economia, al marge que la família pugui tenir prou recursos per a donar als fills el que demanen.
El bombardeig constant d’estímuls publicitaris, requereix més que mai, una educació centrada a analitzar quines són les necessitats reals i aprendre a ser conscients si el desig o interès d’adquirir un producte no és aconseguir un grau de satisfacció que neix tant sol pel fet de tenir-ho.
Cal educar en el sentit de donar valor a cada objecte al marge del seu cost econòmic. Valorar tot allò que tenim en comptes de generar acumulació d’objectes que en realitat no necessitem, i amb els que generem residus que resulten cada cop més difícil de gestionar.
Com va dir Zygmunt Bauman, un dels sociòlegs més rellevants de la nostra contemporaneïtat, en la conferència que va donar a Barcelona el maig de 2006 «Els reptes de l’educació en la modernitat líquida»:
«En la vida «de l’ara mateix» de l’àvid consumidor de noves Erlebnisse («vivències»), la raó per anar a correcuita no és pas l’afany d’adquirir i col·leccionar, sinó de llençar i substituir. Darrere de tots els anuncis s’amaga un missatge latent que promet que és possible obtenir una felicitat absoluta, sempre flamant i mai no explorada«.
Salir a la calle sin joyas ni reloj sería como salir sin peinar y en pijama.
Els arguments que hauríem de presentar als nostres infants i adolescents en relació amb el món de la publicitat, és que tot i que la nostra imatge té un gran valor i s’ha de cuidar, aquesta cura ha d’estar allunyada dels estereotips que es veuen en el mercat i centrar-se en altres criteris com la valoració dels aspectes de la persona al marge de la seva imatge externa. Tenim la responsabilitat d’oferir-los criteris de valor més sòlids per reconduir les seves idees errònies sobre la percepció d’un ideal d’imatge i, sobretot, hauríem de tenir en compte que les nostres actituds i comportaments com adults pesen molt més que les nostres paraules. Sabent això, caldria preguntar-nos:
No és més valent qui no té por, sinó qui la sap conquistar. Nelson Mandela
La por és una emoció que compartim tots els éssers humans, temors com l’abandonament, la mort, la malaltia, el rebuig o la sensació de buit, són els temors més comuns que solen gestar-se durant la infància.
Quan naixem, les atencions de la nostra mare permeten que ens sentim segurs i que puguem metabolitzar els nostres temors. Aquesta necessitat essencial per a un correcte desenvolupament i benestar ens seguirà acompanyant en les diferents etapes vitals, ja que les angoixes i temors formaran part inevitablement de la nostra vida emocional.
Hi ha circumstàncies vitals molt estressants que desestabilitzen i produeixen un efecte biològic, tan intens, que porten a desactivar el cervell racional. Quan la ment es veu envaïda de sensacions i vivències que són percebudes com a perills, aquesta percepció de la realitat, fa que s’activi l’instint de supervivència, un instint primitiu que ens porta necessàriament a l’atac o la fugida, dos sentiments que produeixen alts nivells d’ansietat.
En moments així, no estem capacitats per processar la informació en l’àmbit racional d’una manera adequada, l’adult o l’infant percebrà tot al seu voltant com un món ple de perills, tant interns com externs, un estat que restarà energia i salut a qui ho pateix.
Però encara que no agradi sentir la por, aquesta té una funció protectora i és una emoció necessària per a la supervivència quan és sentida davant d’un perill real.
El problema és que la majoria de les vegades apareix motivada per perills imaginaris sentits com amenaces a la integritat, física, psíquica o emocional; en aquests casos, la por serà la causant i l’origen de moltes limitacions i bloquejos.
LES PORS I L’ART COM A TERÀPIA
L’art, tant quan el fem com quan l’observem de manera sensible, està vinculat als nostres sentits i emocions, però en l’art com a teràpia té l’afegit de permetre a les persones, mitjançant la seva producció artística, que és on quedaran reflectits els seus pensaments, idees i emocions, poder observar-se i veure el seu món intern des de fora.
El valor d’aquesta disciplina de treball personal davant d’altres intervencions terapèutiques, s’atribueix al fet que la seva metodologia prioritza l’expressió artística, aspecte beneficiós en aquells casos on hi ha dificultats en verbalitzar els sentiments, com pot ser per exemple durant la infància, un període en el qual encara no està prou desenvolupat el llenguatge, o durant l’adolescència, una etapa on sovint hi ha molta reticència a explicar allò que pot estar causant patiment.
L’incapacitat d’expressar els temors, sigui per la raó que sigui la que porti al silenci, tindrà com a resultat viure moments d’angoixa, malestar psíquic i també físic per no donar sortida a allò que està fent patir. En tots aquests casos l’art aplicat com a teràpia resultarà beneficiosa, ja que és una tècnica menys invasiva que la paraula.
És necessari poder identificar i expressar els temors, siguin reals o imaginaris, solament d’aquesta manera es pot tenir un correcte desenvolupament emocional. No es tracta de deixar de tenir por, perquè a vegades se sentiran intenses ansietats connectades a temors primitius de difícil ubicació, sinó la conveniència d’avançar malgrat sentir-la quan s’identifica provocada per un perill que no és real.
Quan dibuixem, modelem, dansem o representem de qualsevol manera artística una por, la posem fora de nosaltres i quan ho fem ens permet afrontar-la i ja no ens limita.
Amb aquest taller CREAproposem un treball de reciclatge per representar l’alegria i la tristesa des d’una perspectiva d’exploració, que ens permetrà donar sortida a emocions així com a expressar i elaborar les circumstàncies i vivències viscudes entorn d’aquestes dues emocions bàsiques entre les quals sovint transitem.
L’alegria és una emoció que ens agrada, que és expansiva i fa que ens obrim a noves experiències, i també als altres. Quan estem situats en aquesta emoció, els estímuls ambientals són interpretats d’una manera molt més positiva. Aquesta manera de percebre l’entorn tindrà conseqüències beneficioses per a nosaltres: millora del rendiment intel·lectual, més capacitat per resoldre els problemes, millor capacitat d’aprenentatge i memòria, augment de la creativitat, etc.
A l’altre extrem de l’alegria es troba la tristesa, provocada per la pèrdua, la decepció, el fracàs o la separació física i també la psicològica. Quan perdem, sigui el que tenim, o alguna cosa que no aconseguim tenir, ens farà sentir tristos, una tristesa que moltes vegades serà per un fet imaginari, ja que podem sentir el mateix nivell de tristor per no haver aconseguit alguna cosa que pensàvem tenir que per la pèrdua d’un objecte de valor.
ACCEPTAR EL QUE SENTIM
Sovint evitem les emocions considerades com a «negatives» i desitgem solament aquelles que etiquetem com a «positives», relacionant-nos els uns amb els altres reprimint determinades emocions. Aquest és un comportament amb el qual creixem i ens relacionem al llarg de la vida i que es va transmetent com a model emocional de pares a fills.
El que moltes vegades no som conscients és que reprimint una emoció l’únic que fem és que aquesta es torni més forta, generant-nos patiment, i oblidem que totes les emocions porten en si mateixes una gran informació, ja que ens avisen i informen de quelcom està succeint, per aquest motiu és necessari aprendre a escoltar-les i saber elaborar-les adequadament per poder transitar de manera saludable per elles i obtenir-ne més coneixement sobre nosaltres.
Les emocions són saludables, però deixen de ser-ho quan es tornen massa intenses, la tristesa portada a l’extrem es converteix en depressió i l’alegria en negació i mania.
Cada un de nosaltres s’enfadarà o alegrarà per raons i motius ben diferents, en funció de quina hagi estat la nostra història, però sobretot, per com estiguem interpretant el que ens ha passat o ens està passant. És important reconèixer la manera que tenim de veure el món que ens envolta, el nostre «mapa mental», per a poder integrar d’una manera saludable les emocions i ser capaços de convertir-les en possibilitats.
Identificar el que sentim i ser capaços d’expressar-ho, no solament és molt útil com a mitjà d’aprenentatge i desenvolupament humà, sinó també pot servir per fer front a situacions que requereixen un treball d’afrontament a experiències estressants que s’hagin viscut al llarg de la vida.
Així, que quan experimentem alegria, prestem atenció a quines circumstàncies la propicien i quines per contrari ens la fa disminuir, perquè l’alegria implica despreocupació, i moltes vegades ens manca aquest sentiment, no solament perquè no puguem tenir allò que ens fa feliços, sinó perquè no ens estem proporcionant les circumstàncies adequades.
I quan sentim tristesa, una emoció que implica acceptació, pensar que tot i ser considerada dins les emocions «negatives», es tracta d’un estat anímic que pot afavorir l’empatia, la comunicació amb les altres persones, inclús l’altruisme.
I sobretot recordar que ningú pot estar sempre instal·lat en l’alegria, perquè viure implica necessàriament estar connectats al que és imperfecte i també a la perfecció, en definitiva, a transitar per als diferents estats emocionals.
L’equilibri emocional està estretament lligat a les polaritats i a la capacitat de la persona a reconèixer-les i acceptar-les.
El desembre passat vam impartir un taller de mandales per un grup d’adults que estaven en un retir meditatiu, des de llavors que teníem ganes de parlar sobre aquest popular recurs creatiu que en artteràpia utilitzem com a eina d’autoconeixement i centrament meditatiu.
Els mandales són originaris de l’Índia, que en sànscrit vol dir cercle, una paraula que també és coneguda com a roda i totalitat, des d’un punt de vista espiritual, es considera com el centre energètic d’equilibri i purificació que ajuda a transformar l’entorn i la ment promovent la il·luminació interior.
Un dels promotors dels mandales a occident va ser el psiquiatre Carl Jung, que els va començar a utilitzar en les seves teràpies amb la finalitat d’aconseguir la individualitat dels seus pacients. Jung afirmava que els mandales representaven al món i la totalitat de la ment conscient i subconscient de l’ésser humà, i que les imatges circulars tenien importants efectes curatius i tranquil·litzants per a les persones.
Confeccionar un mandala és una pràctica molt senzilla que pot fer qualsevol persona i a qualsevol edat contribuint al seu equilibri intern.
Al marge de les consideracions místiques i espirituals sobre els mandales, s’ha detectat que els seus efectes són similars a practicar mindfulness, motiu principal que a vegades puguin ser utilitzats per practicar meditació, com va ser el cas de la nostra proposta de taller.
Un treball de meditació amb mandales es pot fer de dues maneres: mitjançant la contemplació d’un, que ens pot portar a un estat de relaxació; l’altre, dibuixant un i donant-li color. La seva forma circular obligarà a concentrar tota l’energia en un mateix objectiu ajudant al cervell a evadir-se de l’entorn.
Segons la psicologia actual, el mandala representa a l’ésser humà i l’ajuda a curar la fragmentació psíquica i espiritual, a desenvolupar la creativitat i a connectar amb la seva part més íntima. Dirigir l’atenció amb el color i la forma permet una redirecció dels impulsos i desenvolupa la concentració i l’atenció afavorint una ràpida avaluació de l’estat afectiu.
La utilització dels mandales en psicoteràpia és una eina de gran valor com a complement d’estratègies terapèutiques més profundes.
Alguns dels beneficis que podem obtenir:
Ens ajudarà a relaxar-nos quan ens concentrem totalment en la tasca que estem fent, el que ens permetrà deixar enrere les preocupacions del nostre dia a dia i reduir els nostres nivells d’estrès i ansietat.
Millorarà la nostra capacitat de concentració, ja que quan pintem activem la concentració, i en aquest cas, tractant-se de figures geomètriques amb certa simetria, ens obliga a estar concentrats per a no equivocar-nos centrant la nostra atenció per trobar l’equilibri i l’harmonia en les formes.
Activarem l’hemisferi dret del nostre cervell, una part normalment poc utilitzada, i que és l’encarregada de la creativitat. Dibuixant un mandala i posteriorment pintar-lo ens obliga a pensar en els colors que utilitzarem, com els combinarem i distribuirem en l’espai.
Identificarem les nostres emocions mentre el pintem perquè utilitzarem uns colors o altres en funció de quin sigui el nostre estat d’ànim, fent-nos molt més conscient del nostre món intern i permetent una posterior reflexió sobre com ens sentim.
Desenvoluparem la nostra creativitat que, en aquest cas, es transformarà en eina terapèutica.
Contribuirem a estimular la plasticitat cerebral permetent-nos desenvolupar habilitats i destreses.
Facilitarem la connexió amb la nostra intuïció i raonament.
És important proporcionar-nos eines d’autoconeixement i centrament que ens permeti afrontar amb més competència les dificultats de la vida, i els mandales sens dubte n’és una d’elles.
Molt contenta d’haver impartit el taller d’artteràpia «Línia de vida» durant la Jornada Formativa «Identitats en construcció. Adolescents i joves en una societat canviant», que va reunir al Museu del Suro de Palafrugell a un centenar de professionals i agents socials, que treballen diàriament amb joves i adolescents, amb l’objectiu de facilitar-los eines i estratègies per abordar millor les situacions complexes amb què es troben en el seu dia a dia.
LÍNIA DE VIDA
La meva proposta de treball va consistir en el joc creatiu «Línia de vida» per ajudar a la construcció d’un projecte vital i sentit de futur, una dinàmica pensada especialment perquè els professionals que van participar en el taller la poguessin després aplicar amb els adolescents amb els quals treballen.
Es va convidar al grup a fer un recorregut imaginari sobre el seu present, passat i futur que fes possible una presa de consciència d’aspectes personals i qüestions importants que després havien d’elaborar creativament.
Mitjançant pigments fluids i d’altres materials, havien de representar de manera simbòlica les emocions i els pensaments resultants del que havien sentit amb l’exercici previ. L’objectiu principal era enfocar desitjos i futures accions positives per a la construcció d’un projecte vital, una qüestió de gran importància durant tota la vida, però més encara durant una etapa tan determinant com és l’adolescència.
El símbol permet crear una “empremta psíquica i emocional” donat que es mostra influït per la història personal de l’individu. Són com hipòtesis de treball que ens permeten amb les seves explicacions començar a forjar una estructura que ens farà possible continuar explorant.
IDENTITAT I ADOLESCÈNCIA
La identitat constitueix la part fonamental de l’existència de qualsevol persona i una bona manera de contribuir en el seu desenvolupament és tenir coneixement de la manera que ens relacionem, com pensem i quins són els nostres desitjos.
Però sovint l’adolescent és incapaç d’aclarir-se respecte al que sent i pensa, es troba immers en una etapa en què hi ha moltes noves experiències per a les quals encara no ha trobat paraules per a expressar, però que en canvi sí que poden ser representades a través de l’art que farà possible representar de manera segura i continguda els seus conflictes i malestar.
Les imatges i les metàfores podran convertir-se en un vehicle de comunicació.
L’artteràpia és una via alternativa d’expressió i autoconeixement que va més enllà de les paraules, una combinació entre el diàleg que sorgeix de la visió i revelació del significat que hi ha darrere de la imatge i la imatge que es transforma en una metàfora que permet trobar solucions i respostes creatives a conflictes interns.
L’expressió artística possibilitarà que l’adolescent transmeti els seus sentiments i emocions per mitjà de les imatges i els signes, que vindran determinats per als seus projectes, desitjos i necessitats, altre de les vies importants de donació de significats. Una resposta no verbal menys amenaçadora i un treball artístic que esdevé en important via de diàleg per a l’artterapeuta.
És important que els adults veiem als adolescents capaços d’ampliar els seus horitzons, de ser els cocreadors de la seva pròpia història i acompanyar-los en la recerca de camins que els portin a conquerir la seva pròpia identitat.
L’adolescent pot començar a utilitzar l’estructura visual com a vehicle per a investigar el que, en essència, són qüestions psicològiques i filosòfiques: qüestions sobre la identitat personal i sobre la realitat i la seva representació. (Matthews, J.)
LA JORNADA
La part teòrica de la jornada va estar a càrrec de dos especialistes en psicologia, orientació personal i educació emocional: en Saïd El Kadaoui, llicenciat en Psicologia, Màster en Psicopatologia i en Psicoteràpia Psicoanalítica, psicòleg a l’Hospital de Dia d’Adolescents; i la SamFernández, llicenciada en Biologia, investigadora i formadora en gènere i diversitat i que ha desenvolupat la seva formació en antropologia mèdica, estudis de gènere i recerca social i membre del Medical Anthopology Research Center (MARC) de la Universitat Rovira i Virgili.
Pel que fa a la part pràctica, va consistir en diferents tallers on els assistents van treballar temes com el desenvolupament socioemocional, el psicodrama, la consciència i integració psicocorporal, el treball de processos i el d’artteràpia.
Avui comença la setmana europea de prevenció de residus i des d’Espai FridArt volem fer la nostra aportació amb una proposta de reciclatge que en la línia del que oferim amb els tallers CREA,l’acte de reciclar no solament permetrà reutilitzar materials i envasos abans que es converteixin en residus, sinó també ens servirà d’excusa per a treballar l’expressió emocional i la creativitat plàstica constructiva amb cada activitat.
Reciclar és avui dia una necessitat, la nostra societat s’ha instal·lat en una cultura de la immediatesa en el que fer servir i llençar sense donar prou valor a les coses, és en realitat un comportament social del qual es deriven molts problemes emocionals.
Donar utilitat a elements considerats deixalles amb imaginació i creativitat, no solament reutilitzem com una manera de prendre consciència dels problemes actuals en relació al medi natural, sinó que ser capaç de fer a partir d’allò que tenim, és una manera de desenvolupar la creativitat com a mitjà de resolució de problemes, de gran ajuda en qualsevol moment i etapa de la vida, però de moltíssima utilitat quan treballem amb infants.
Així que comencem aquesta Setmana de Prevenció de Residus amb una primera proposta que és la de reciclar bombetes perquè ens serveixin de guarniment per al nostre proper arbre de Nadal.
El pensament lateral i la imaginació
El funcionament del pensament lateral està íntimament lligat a la imaginació i és la base del pensament creatiu, un tipus de pensament que ens permet desenvolupar la capacitat de buscar alternatives per a la solució d’un problema.
Però aquest tipus de pensament cal entrenar-ho, l’hem d’aprendre i acostumar-nos a pensar creativament, una capacitat que no es desenvolupa de manera automàtica. El reciclatge com a metàfora que proposem des de CREA pot ser un bon començament.
El psicòleg, instructor i entrenador en aquests temes, Edward de Bono conegut per al pensament lateral, aposta per prendre una perspectiva imaginativa i creativa per tenir un pensament més flexible, capaç d’adaptar-se a situacions noves.
Així que…a entrenar-nos!!
I si cada bombeta reutilitzada pogués simbolitzar una dificultat de la qual hem après alguna cosa?
El trastorn de la conducta alimentària, no pot ser considerat com el resultat d’una vanitat que desitja tenir una talla més petita, sinó com una manera que té la persona d’enfrontar-se a sentiments i emocions negatives que no es manifestarien des d’una emocionalitat sana.
Durant el treball artístic amb adolescents que pateixen aquest trastorn, ens trobem amb una autoestima molt baixa i una forta autocrítica. Les seves vides estan subjectes a una constant autocorrecció i retrets, amb fortes creences negatives sobre ells mateixos i un sistema de confiança basat en referències externes i perfeccionistes. En general, cal dir que els trets habituals de les persones creadores i les característiques que tenen les que estan diagnosticades d’un trastorn d’alimentació són pràcticament oposats.
El treball creatiu implica un seguit de processos psicològics i recursos personals, com són la flexibilitat, la capacitat d’assumir riscos o la capacitat reflexiva, entre d’altres, que no s’observen en les persones que presenten aquest tipus de trastorn, al que s’ha d’afegir les dificultats pròpies que presenta treballar amb adolescents, raó per la qual diferents especialistes sostenen que ajuda molt a les persones amb trastorns alimentaris parlar sobre les seves obres, ja que les fa ser conscients de la confusió en la qual es troben i això és el que permetrà que puguin tenir un sentit més clar de si mateixes i poder avançar en el seu procés de recuperació.
Murphy (1987) assenyala que «la majoria de les anorèxiques se senten amenaçades per la novetat i el canvi, però anhelen comunicar-se i senten la necessitat de ser compreses» i explica que per aquesta raó el treball creatiu ajuda a erosionar el mecanisme defensiu i desafiant que mostren.
S’han identificat tres aspectes fonamentals que a persones amb trastorns alimentaris els ofereix treballar amb l’art com a teràpia:
La vinculació que s’estableix entre la persona i la seva obra
Les potencialitats del procés creatiu com a entrenament per al canvi
La nova visió de si mateixes que aporta aquest procés
Els tallers
Mostraré un resum de la meva experiència durant els cinc tallers que vaig anomenar com a «creatius» per evitar les reticències que moltes vegades suscita el nom d’artteràpia en determinades institucions. El grup estava format per quatre noies i un noi d’edats compreses entre els 14 i els 17 anys, diagnosticats tots ells d’anorèxia nerviosa amb una hospitalització parcial.
Tots els joves presentaven els indicatius propis d’aquest tipus de trastorn: gran dificultat per a l’expressió emocional, preocupació excessiva per la seva imatge, cert temor a ser jutjats, necessitat d’agradar, elevat nivell d’autoexigència i autocrítica, insatisfacció personal, baixa autoestima i, en la major part dels casos, un excessiu perfeccionisme que es reflectia clarament en els treballs que van fer.
Com no es podia saber el nombre de sessions que es podria fer amb el grup, ja que depenia de la durada de la seva hospitalització, el plantejament des del començament va ser que l’objectiu principal fos el d’afavorir un espai de confiança en el que el diagnòstic clínic deixés de tenir ple protagonisme.
Establir una relació de confiança va fer possible l’elaboració de diferents treballs simbòlics, metàfores a partir de les quals els joves van poder reflexionar, els obligava a prendre decisions, on convergien idees, també va fer que es frustressin, sorprenguessin i experimentessin, entre altres qüestions. Però, sobretot, van tenir la possibilitat de sentir-se com qualsevol altra persona, amb els seus punts forts i les seves debilitats.
Resultat de l’experiència
En general, van ser unes sessions complicades, en primer lloc, per la poca seguretat que tenien els participants en si mateixos i en les seves habilitats, i sobretot per la seva constant necessitat de moure’s per a cremar calories, aspecte que feia molt difícil captar i mantenir l’atenció del grup. Tot i això, malgrat haver estat pocs tallers, van ser suficients per comprovar com cada membre del grup va poder expressar els seus sentiments més enllà dels aspectes relacionats amb la seva malaltia, cosa que va ser molt positiu per a ells.
Quant al resultat plàstic de les diferents propostes es podia observar el que Adrian Hill, pioner de l’artteràpia ens parlava sobre l’obra dels pacients hospitalitzats que anomenava com «art estereotipat». Segons aquest autor, a través de la seva obra la persona mostra un gran mecanisme defensiu, utilitzant les figures estereotípiques d’una manera en la qual sigui capaç d’estructurar i organitzar els conceptes mitjançant els dibuixos que sap dominar i li aporten seguretat.
Fer servir la creació com a suport de projeccions internes provoca que el pacient transfereixi la seva necessitat habitual de control del mateix cos cap a una necessitat de control de la seva obra.
Per altra banda, tots els estudis sobre artteràpia amb pacients diagnosticats amb TCA especifiquen un tipus d’obra composta de símbols significatius per expressar temes autobiogràfics, un aspecte que també es va poder comprovar durant les sessions, com mostren les imatges d’alguns dels treballs que es van fer durant els tallers.
Una de les aportacions més destacables de l’artteràpia grupal, és que els pacients amb Malalties mentals greus, a més de beneficiar-se de la interacció verbal present en totes les modalitats de teràpia grupal, poden comunicar-se a un nivell preverbal mitjançant la creació d’objectes d’art.
Reyes
Beneficis de l’artteràpia en casos de malaltia mental
Els processos amb l’art com a teràpia ajuden als adolescents amb aquest tipus de trastorn a comprovar la distància existent entre «el que és ideal» i «el que és possible». El treball creatiu possibilitarà que puguin sentir-se realitzats com a resultat de la seva experiència vivencial en la mesura que siguin capaços d’identificar-se amb la seva producció, prescindeixin de metes desproporcionades i augmentin la seguretat en si mateixos. També els permet explorar recursos personals amb els quals poder enfrontar-se a situacions noves, desenvolupar conductes més saludables i afermar la comunicació de la persona amb si mateixa i amb el seu entorn, aconseguint més autoestima i millora de l’autoconcepte i la disminució de la seva resistència al canvi.
Ja per acabar cal dir que per aquest tipus de pacients, la comunicació verbal constitueix una de les principals dificultats el que fa que la utilització del llenguatge no verbal mitjançant l’art, els afavoreix l’autoexpressió i la comunicació. (Dalley i Case, 1993, Charlton, 1987).
L’elaboració d’un discurs visual propi permet explorar altres sistemes de comunicació, aconseguint que els pacients arribin a sentir-se compresos mitjançat la seva obra i disminueixi així la seva sensació d’aïllament i vuit interiors.
Fonts consultades:
Beatriz Azabal Sánchez (2014). «Procés emocional i nivells d’ansietat en persones diagnosticades de Trastorn de la Conducta Alimentària». (Universitat de Valladolid)
Estibaliz Gutierrez Ajamil (2014). «El procés creatiu com entrenament per al canvi: artteràpia amb persones en tractament per trastorn de la conducta alimentària.» (Universitat del País Basc)
M. Josefa Agudo Martínez, Zaira Morales Domínguez i altres autors (2013). «Artteràpia en l’àmbit de la salut mental». (ASANART -Associació Andalusa d’artteràpia).
L’adolescència, i els anys que la precedeixen, es caracteritza per ser una etapa de gran crisi en l’estructura de la personalitat. L’evolució del sistema nerviós i les alteracions que provoquen els canvis hormonals i del desenvolupament fisiològic, produeixen alteracions i variacions en la conducta de l’adolescent.
Segons el psicoanalista Erik Erikson aquesta és l’etapa en què la persona necessita fer-se amb una sòlida identitat, considerar-se individu diferent dels altres, conscient de les seves possibilitats i talents, així com sentir-se una persona que avança cap a un futur. Per aquesta raó, es considera una etapa de gran importància en la construcció de l’autoestima i on espassa de la dependència a la independència, cosa que posarà a prova les capacitats i fortaleses de l’adolescent i també de les seves famílies.
El concepte del jo es construeix gradualment durant tota la nostra vida en diferents etapes que van sumant progressivament percepcions i sentiments fins a formar un sentiment global, que pot ser de vàlua o d’incapacitat personal, amb les conseqüències que d’això es poden derivar per a la nostra autoestima i autoconcepte.
La identitat constitueix la part fonamental de l’existència de totes les persones i per al seu correcte desenvolupament hem de conèixer la manera en què ens relacionem. La importància de l’autoconeixement està en el fet que ens permet descobrir com pensem i també què és el que desitgem, dos aspectes que sovint costen veure amb la suficient claredat.
L’adolescent en el seu encontre amb l’altre, patirà inevitablement davant els comportaments irracionals i injustos, per aquesta raó és important que adquireixi la capacitat d’entendre les diferents situacions i les seves conseqüències amb els mecanismes de reflexió adequats que li permetin obtenir la sensació de validesa personal necessària per a construir la base d’una bona autoestima.
És de gran importància que els adults creiem en la capacitat dels adolescents d’ampliar els seus horitzons perquè puguin ser capaços d’arribar a aprofitar i expandir al màxim les seves capacitats.
Durant aquesta etapa convulsa que suposa transitar per l’adolescència, el o la jove és incapaç d’aclarir el seu estat anímic, d’expressar adequadament les seves opinions, de posar paraules a les sensacions que experimenta per primera vegada, que són noves i per a les que encara no hi té vocabulari.
Els beneficis que té l’artteràpia per a transitar aquesta etapa vital, és que a través de la creació artística, podran plasmar tot el seu malestar i confusió, el producte artístic servirà com a canal de comunicació sense que sigui necessari que les preguntes siguin respostes,les mateixes imatges i les metàfores seran el principal vehicle de comunicació i excusa per a treballar aspectes emocionals d’una manera indirecta i no invasiva. Aquesta característica, la fa una eina de gran utilitat per interactuar amb els adolescents en oferir-los una via alternativa i menys amenaçant d’expressió que va més enllà de les paraules.
Simbolitzar sentiments i experiències mitjançant les imatges pot ser un mitjà d’expressió i comunicació més poderós que la descripció verbal, i al mateix temps, és capaç de fer que aquests sentiments i experiències es tornin menys amenaçadores.
(Tessa Daley)
Hi ha poques oportunitats perquè els joves puguin rebel·lar-se d’una manera socialment acceptable. No existeix cap curs organitzat perquè els estudiants arribin a un autoconeixement de si mateixos, de les seves angoixes o l’anàlisi dels seus somnis i desitjos, que en definitiva, són el que determinarà el seu futur. No són gaires les ocasions que podran discrepar dins la rutina de l’aula, per aquesta raó, l’art té la important funció de cobrir aquesta necessitat d’expressar emocions, sentiments i les idees de rebel·lió.
L’ésser humà sempre està en constant canvi i el que és més important: és l’autor i protagonista de la seva història. Que els joves se n’adonin d’aquesta capacitat hauria de ser un dels objectius en qualsevol tasca educativa.
Per a l’artterapeuta mexicana Ana Bonilla:
“… el treball artístic constitueix una demanda d’ajut contra els aspectes violents o la indiferència i l’odi que han pogut estripar i immobilitzar la seguretat d’alguns adolescents, arribant a perdre la unitat, la continuïtat i la identitat de si mateixos. El que és fonamental és estimular-los perquè siguin ells els que pensen i aprenguin a descobrir els seus propis significats i models d’identificació, acceptant i respectant els valors de cada individu per diferents i oposats que aquests siguin».
Estic molt contenta d’haver participat en laFira Visana que per tercer any consecutiu organitza l’Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor, un projecte pensat pel benestar de tothom amb la intenció de donar a conèixer diferents opcions per a una vida més saludable i l’art com a mitjà d’exploració i autoconeixement n’és sens dubte una d’elles.
Cito aquí unes paraules dites pels organitzadors que comparteixo plenament:
Tu i només tu esculls la manera en què vols viure i la manera en què vols estar present al cor dels altres; justament aquestes decisions són el que configuren la nostra existència.
Van estat dues propostes ben diferenciades:
La Fàbrica d’instruments
Construcció d’un món millor
La Fàbrica d’instruments
Aquest va estar un taller participatiu de construcció d’instruments que utilitza l’experiència de creació per mitjà del reciclatge com a eina d’intervenció pedagògica i social. L’objectiu principal és potenciar el desenvolupament de mecanismes d’atenció emocional, educatius i de participació, sense oblidar que amb el plaer de crear un objecte útil i bell a partir d’allò que no té cap utilitat, es deriva l’important sentiment d’assolir una fita que contribueix enormement a millorar l’autoconcepte dels participants.
Donant utilitat a elements considerats deixalles, els infants no solament reutilitzen, sinó que aprenen a ser capaços de fer a partir d’allò que tenen per desenvolupar la creativitat com a mitjà de resolució de problemes.
L’activitat va estar formada per dues parts ben diferenciades, la primera va estar la posada en escena de «La Fàbrica», on els infants van poder construir els seus instruments, amb una mica d’ajuda en el cas dels més petits del grup.
Un cop construïts els instruments, «La Fàbrica» es va transformar en una «Orquestra» que va donar inici a diferents dinàmiques de grup que ens permetien treballar la comunicació no verbal a partir del llenguatge musical, la cooperació, cohesió grupal i el sentiment de pertinença, compartint i formant part d’una orquestra musical.
Amb la creativitat plàstica-constructiva i sonora-musical contribuïm al desenvolupament intel·lectual de l’infant treballant conceptes com la flexibilitat, l’originalitat i la fluïdesa i la capacitat de transformació del medi, minimitzem l’impacte mediambiental que suposen els residus alhora que fem educació mediambiental.
Construcció d’un món millor
«Construcció d’un món millor», va convidar als infants a imaginar i obrir la possibilitat de visualitzar recursos i buscar solucions creatives per a diferents situacions. Aquest taller es va oferir amb l’objectiu d’incentivar als participants a generar idees originals i creatives que els permetessin treballar amb la diversitat a partir de la construcció del món en el qual els participants desitgen viure.
Els infants agrupats per edats van construir un món amb tot allò que consideraven una millora de l’actual. Jugar al “com sí” ens va permetre l’exploració de diverses perspectives i va facilitar als infants poder trobar i assajar diverses solucions a les dificultats amb les quals s’han d’enfrontar en el seu entorn immediat. La utilització de l’experiència de creació per mitjà del reciclatge com a eina d’intervenció pedagògica i social, té per objectiu principal potenciar el desenvolupament de mecanismes d’atenció emocional, educatius i de participació.
Ja falta poc perquè comenci setembre i amb ell el nou curs escolar que encetem amb tres tallers CREA per a infants de preescolar, dos d’ells com activitat extraescolar i l’altre en un Centre Cívic.
Així que ho estem preparant tot amb molta il·lusió i cura perquè els més peques, no solament s’ho passin d’allò més bé sinó perquè també puguin desenvolupar la intel·ligència creativa i emocional amb cada taller: pintures de colors brillants, purpurines, cintes variades, cordills, llanes, gomets, pasta per a modelar, robes de diferents colors, selecció de la música i de les diferents dinàmiques creatives, jocs lúdics i moltes coses més.
També estem guardant material de rebuig ben classificat i net, ja que serà una de les eines que utilitzarem per elaborar diferents objectes amb els quals podrem donar altra oportunitat a cosetes que sovint llancem a les escombraries i ens permet fer al mateix temps educació mediambiental.
Taps de suro i de plàstic, xapes, caixes, ampolles, llaunes, malles de fruites, trossets de roba, etc. per aprendre a ser cada cop més creatius i a fer quelcom d’important a la vida:fer a partir del que tenen.
I preparant, preparant sempre aprofitem qualsevol excusa per seguir explorant amb les possibilitats creatives que ofereix el reciclatge, així que com necessitarem un davantal per no tacar-nos als tallers, hem confeccionat un que està fet amb la millor roba que hi pot haver al mercat: «ambelquetincfaig».
¿Que us sembla el resultat?
Sembra en els infants idees bones encara que no les entenguin. Els anys s’encarregaran de desxifrar-les en el seu enteniment i de fer-les florir en el seu cor. (Maria Montessori)
Els treballs artístics ens ajuden a expressar sentiments, inquietuds i temors a més de permetre que ens endinsem en un procés d’exploració i auto descobriment, un procés que es pot fer de moltes maneres, una d’elles és mitjançant el Land Art, un corrent de l’art contemporani que utilitza materials de la natura (fusta, terra, pedres, roques, aigua…) així com el mateix paisatge natural, per desenvolupar les seves obres artístiques.
El contacte amb elements naturals que ens ofereix l’espai a l’aire lliure, ens permet també enllaçar el paisatge i l’obra creativa, com un reflex d’una relació existent entre la persona que crea i el medi ambient.
El paisatge és un element essencial en Land Art, ja que des d’ell partim per a la realització de l’obra, mantindrem un diàleg intern d’on sorgirà una empremta com a testimoni breu d’un sentiment, d’una sensibilitat que haurà nascut de la visió d’aquest espai natural i un estat intern que ha demanat expressar-se d’una manera diferent.
I es que com diu l’artterapeuta Fernández Cao:
«És bo aprendre a veure, desenvolupar la percepció no solament des dels ulls, viure l’entorn i fer-ho experiència pròpia per abocar-ho posteriorment mitjançant la creació.
És positiu gaudir de l’experiència estètica, contemplar alguna cosa bella i saber vibrar d’emoció davant d’allò que veiem: a vegades la vida val la pena solament per aquest moment, aquest instant ple que ens commou com infants i alguna cosa succeeix en el nostre cos sencer i l’emoció sorgeix, com sorgeix la vida malgrat de la mort sense poder aquesta evitar-ho».
Ara que estem en època estival la majoria de nosaltres gaudeix o aviat ho farà d’escapades on el paisatge adquireix ple protagonisme, passejades per la muntanya o estones asseguts enfront del mar ens poden donar l’oportunitat, d’expressar-nos creativament en una obra efímera.
Un breu instant en el temps en el qual hem pogut expressar-nos d’altra manera.
I si us heu quedat amb ganes de saber més sobre Land Art, us deixem l’enllaç al blog Land Art/Arte y Naturaleza dedicat exclusivament a aquest tema.
Són molts els factors que influeixen en el nostre benestar i un d’ells és la qualitat de les nostres emocions. Adquirim una bona salut emocional quan reconeixem, acceptem i som capaços d’expressar el que sentim.
Les emocions no s’han d’anul·lar o eliminar, ja que ens poden donar molta informació del que realment ens està passant.
Gran part de la nostra motivació en les diferents àrees de la vida es basa en els estímuls emocionals i cal no oblidar que la presa de decisions està marcada per les nostres emocions, d’aquí la importància en treballar-les.
Quan acceptem la presència de l’emoció i ampliem la nostra mirada reflexiva ens podem adonar de quelcom important, que l’emocionalitat és la base de tot el que fem i el que obre un camí per a responsabilitzar-nos plenament de la nostra vida.
Objectiu principal de l’activitat
Incorporar noves vies d’autoconeixement, exploració i expressió a través de l’Art i el joc per un major benestar personal.
Activar la intel·ligència creativa que és l’habilitat de tenir noves idees que ens permet resoldre els problemes d’una manera original i imaginativa. La creativitat ens brinda l’oportunitat, ens dóna força, energia i inspiració necessàries per reinventar-nos i renovar-nos, ens empeny i ajuda a trencar barreres.
Activar la intel.ligència emocional que és la capacitat per establir contacte amb els nostres sentiments i aprofitar aquest coneixement per orientar la nostra conducta i capacitat de discernir per respondre adequadament als estats d’ànim, temperament, motivacions i desitjos dels altres. (Góleman, 1996)
L’Art com autoconeixement
Utilitzar l’Art per explorar-nos amb les emocions estètiques i la seva expressió és especialment d’utilitat quan la paraula no és suficient per expressar el que estem sentint o/i com una via d’autoconeixement necessària per arribar a ser el màxim de les nostres potencialitats.
L’obra realitzada no té una finalitat estètica, un aspecte que la diferència de l’art que veiem exposat en els museus, sinó que es transforma en un document, en una mena de «mirall simbòlic» amb el qual establir un diàleg reparador que ens permet obtenir nous significats, aclarir situacions, o simplement ser capaços d’acceptar la realitat tal com és, una cosa que modifica conductes personals i millora la nostra forma d’estar al món.
El procés creatiu sempre ens parla de nosaltres, les obres que anem creant són imatges en les quals ens podem mirar i ens permet realitzar un treball de reflexió personal, un procés alliberador que serveix a la persona de llenguatge i comunicació, amb ella mateixa i amb els altres, treballant les seves emocions d’una manera diferent.
El joc
El joc ha estat sempre present en la història de la humanitat, tot i que sovint erròniament es considera com quelcom exclusivament infantil. Per als adults, el joc ja no és una manera d’apropar-se al món i experimentar-lo de la manera literal que ho fa un infant, sinó que ens permet apropar-nos a realitats que no podríem experimentar d’altra manera, sobretot en el terreny moral.
No en va Jerome Bruner, psicòleg americà que va fer importants contribucions a la psicologia cognitiva, es manifestava a favor del joc com un «ús crític de la immaduresa» perquè constitueix un marc on desenvolupar repertoris flexibles d’habilitats que poden ser creativament combinades en la solució de problemes.
Mitjançant el joc creem diferents situacions amb les quals representar emocions com l’alegria, la tristesa, la frustració o l’amor. Això ens permet incrementar la nostra capacitat de control davant les situacions difícils, així com poder reparar l’estat d’ànim alterat.
Tots els jocs són una manera d’enfrontar-nos al món des d’una altra perspectiva, des de la imaginació, oferint-nos a un univers de possibilitats. Seguir jugant quan som adults és una manera de potenciar la nostra creativitat en la resolució de conflictes, aspecte aquest íntimament lligat a la intel.ligència.
Per altra banda, el treball creatiu en grup permet enriquir la vivència individual i l’expressió emocional, activant la intel.ligència emocional. Una atmosfera grupal té la importància del feedback dels altres membres del grup i fa possible reconèixer no tan sols les emocions pròpies (Autoconsciència) sinó també les dels altres, incrementant la nostra empatia, és a dir, la nostra capacitat d’entendre el que altres persones senten i ser capaços de posar-nos en el seu lloc.
Quan diem que “no podem” ens mostra quin és el nostre sistema de creences que s’ha instal·lat en nosaltres. Jugar és fer un “com sí”, amb això estem reeducant l’inconscient i li estem dient: “jo puc”.
Les metàfores que es treballen durant el taller, segueixen treballant internament en vosaltres després de temps d’haver realitzat l’exercici.
Hi ha una gran connexió psicològica entre joc i procés creador: L’aproximació lúdica desenvolupa la creativitat, perquè el joc no està encadenat a estrictes regles de la realitat i està lliure de pressions socials. (Bruner)
Des d’Espai FridArt seguim treballant amb les possibilitats creatives del material de rebuig (CREA) i ho fem buscant noves propostes divertides, entretingudes i que ens permetin anar una mica més enllà d’un taller de reciclatge a l’ús.
Partim sempre de la idea de fer a partir del material que tenim i un cop acabat el treball creatiu, iniciem diverses activitats que aniran en funció de l’edat i nivell dels assistents i que guarden una estreta relació amb l’objecte creat.
Per exemple, amb l’obra que mostrem, no creieu que ens podria donar molt joc per parlar sobre l’ús abusiu del mòbil?. En aquest cas l’element principal ha estat la llauna, tot i això per l’elaboració del collage s’han utilitzat també altres elements de rebuig:
De metall: Càpsules de cafè, xapes d’ampolles i el tap d’un pot de vidre per a la boca
Una xarxa
Cartó com a suport
Una revista
Element variats com: pastilles buides, gomets (per als ulls), goma elàstica per a la llengua.
¿Per què reciclar?
En l’actualitat les llaunes estan fetes principalment d’alumini, el segon metall més utilitzat i amb una demanda que no para de créixer, es calcula una venda d’unes, 300.000 milions de llaunes en tot el món. Unes xifres que no ens han d’estranyar, ja que són envasos perfectes, lleugers, còmodes d’utilitzar i que ocupen molt poc espai.
Més dades d’interès:
Es necessiten, 67 llaunes per obtenir un quilo.
La ferralla de llauna pot reciclar-se fins a un 100% per a aplicacions diferents que les de fer pròpiament d’envàs.
Una persona llença en un any al voltant de 10 kg de llaunes.
En la fabricació de 1000 llaunes es consumeixen 0,9 metres cúbics d’aigua i es desprenen 171 kg de diòxid de carboni a l’atmosfera.
En el reciclatge de 1000 kg. (1 tona) de llaunes l’estalvi d’energia és de 76% i l’estalvi d’aigua es redueix un 40%.
Aquestes són unes dades que fa que Reciclar ja no sigui una opció, sinó una necessitat, i no tan sols reciclar en el contenidors adequats, sinó també poder donar una segona oportunitat al material de rebuig en general i a aquest en particular, utilitzant aquest material en diferents activitats creatives i artístiques.
No en va, diferents artistes han fet de les llaunes les protagonistes de les seves obres. Així tenim l’any 1961, Piero Manzoni presentava per primera vegada en públic les llaunes de Merda d’artista i en 1965 Andy Warhol va popularitzar la seva obraSopa Campbell’s.
El reciclatge artístic desenvolupa la creativitat
Ser creatius és una actitud a la vida que ens aportarà molts beneficis. No té gaire sentit preguntar-nos per a què serveix la creativitat, ja que ser capaços de crear alguna cosa nova com diu Sir Ken Robinson ens aportarà grans beneficis:
Aconseguim benestar.
Ens dóna sentit d’identitat.
Fa que puguem sentir l’èxit i la sensació d’haver-hi aconseguit quelcom.
Descriu quina és la nostra actitud, la perspectiva personal que tenim de nosaltres i les nostres circumstàncies.
Desenvolupa la nostra capacitat (facilitat natural per a fer una cosa).
Posem en funcionament la nostra passió trobant gran plaer en allò que fem.
Ens fa estar atents a les oportunitats que ofereix la vida.
Sir Ken Robinson defensa la importància de la creativitat per al creixement personal dels individus, especialment dels infants en edat escolar. Treballar la creativitat amb propostes de reciclatge artístic permet desenvolupar la imaginació i expressió per poder després aplicar-ho a molts altres àmbits de la vida. Ens permetrà explorar noves vies per a la resolució de reptes i problemes i poder desenvolupar de manera metafòrica un principi fonamental en les nostres vides: Ser capaç de fer el màxim amb allò que tenim.
Si pots encendre l’espurna de la curiositat en un infant, aprendrà sense molt ajut. (Ken Robinson)
Quan parlem de la nostra relació amb la «màscara» ens podem remuntar a l’antiguitat, en aquells temps es tractava d’un objecte de ritual que s’associava a animals, esperits i ancestres, que permetia a l’ésser humà contactar amb un món inaccessible, ja que amb la màscara podia transcendir la seva identitat quotidiana.
En l’època actual, la necessitat de passar desapercebuts i el temor d’anar a contracorrent per no ser aïllats i/o rebutjats socialment, també ens porta a ocultar-nos sota una màscara i que convisquem un amb els altres interpretant un personatge més o menys adaptat al que s’espera de nosaltres.
Aquesta és una forma de viure que ens permet sentir-nos acceptats, segurs i tranquils dins la comunitat, però que també provoca molta insatisfacció, un desgast enorme d’energia,rigidesa i malestar tant mental com físic.
La màscara està lligada a la persona com l’ombra al cos. (Resnik)
La necessitat d’acceptació fa que a vegades callem el que pensem, o que no ens atrevim a allunyar-nos d’ambients o relacions perjudicials per a nosaltres. La cerca constant d’aprovació i reconeixement, són comportaments que s’aprenen durant la infància, és durant aquesta etapa quan se’ns ensenya a «comportar-nos» segons el que l’entorn social i familiar considera com a normal.
El que hem après de petits s’instal·la en nosaltres construint un personatge amb un autoconcepte i seguretat febles, pendent d’aprovació igual que passava durant la infantesa.
La uniformitat quant al comportament, és un requisit esperat i demandat per als grups socials als quals pertanyem, això impedeix el desenvolupament saludable de la personalitat, ja que aquesta es veurà privada de la possibilitat d’aportar les seves singularitats i fortaleses al món que l’envolta.
Amic meu, no sóc el que semblo. La meva aparença no és més que un vestit d’home que vesteixo, un vestit acuradament teixit que em protegeix a mi de la teva curiositat, i a tu, de la meva negligència. (Gibran, El boig)
La màscara en Artteràpia
La confecció d’una màscara en Artteràpia és una forma d’expressió i autoconeixement que ens permetrà prendre consciència del nivell de «patologia de normalitat» que tenim.
Aquest és el nom que Erich Fromm va posar a la malaltia que està arrelada en la societat actual, en què es donen situacions i comportaments acceptats per tots com a «normals» i que en canvi són responsables directes de moltes malalties i trastorns psíquics propis de societats malaltes.
Amb aquest treball creatiu, es tracta de confeccionar una màscara que ens representa i que serà un reflex d’allò que mostrem, però també del que s’oculta als altres, «l’ombra» com la va anomenar Jung, i que és la part negada que hi ha en cadascun de nosaltres que necessita ser reconeguda i acceptada.
Fer la nostra màscara és un treball individual amb el qual podrem expressar-nos de manera creativa i desprendre’ns d’inhibicions. On podran emergir aspectes de vegades desconeguts i inesperats de la nostra personalitat, i prendre consciència de l’ambigüitat i incertesa que compartim tots els éssers humans.
Realitzar un treball amb la nostra «màscara» farà que adquirim de mica en mica les fortaleses que necessitem per atrevir-nos a desafiar l’establert, i poder d’aquesta manera ser capaços de mostrar la part més autèntica i singular que hi ha en nosaltres.
El desig d’agradar és a l’esperit el que l’adorn a la bellesa. (Voltaire)
Atrevir-se a ser un mateix
És necessari que ens parem a valorar el preu que estem pagant per no atrevir-nos a ser nosaltres mateixos. Tenir la capacitat de preguntar-nos en algun moment de la vida, si realment val la pena obtenir l’acceptació d’altres persones a costa de renunciar a mostrar-nos tal com som i seguir mantenint un comportament i manera de fer que, possiblement agrada i complau als que conviuen amb nosaltres però amb la que difícilment podrem sentir-nos satisfets i a gust en la nostra pell.
Es necessita una gran dosi de coratge i molta feina personal per atrevir-se a ser realment qui estem donats a ser. És necessari dur a terme un treball d’exploració i deconstrucció del personatge que hem estat creant durant tota la vida per «reeducar-nos» i «parir-nos» a nosaltres mateixos.
Si ho fem, aprendrem de mica en mica a estar d’una manera diferent en el món, mostrarem el nostre veritable rostre i en fer-ho, podrem extreure el màxim potencial com a éssers humans. Podrem deixar enrere tot allò que no ens pertany perquè, no són nostres moltes idees i creences que en aquests moments ens limiten.
No és fàcil atrevir-se a ser un mateix, però val la pena intentar-ho, solament així podrem ser capaços de qüestionar el que està establert. En les nostres mans tenim la possibilitat de fer tot allò que cal per revertir els esquemes mentals que altres persones van dipositar en nosaltres i que ara ja no ens són de cap utilitat i no oblidar mai que els éssers humans estem sempre en constant «construcció».
Moltes vegades els infants es comporten d’una manera determinada amb l’objectiu de captar la nostra atenció, la percepció que tenim de la situació ens porta a qualificar el seu comportament com «dolent» i, llavors, actuem segons aquesta idea sense tenir en compte les dificultats emocionals per les quals pot estar passant l’infant i que són, en definitiva, les que el porten a actuar de la manera en la qual ho està fent.
La conducta té un significat, tant si és reactiva o provocativa, com si és d’aïllament i silenciosa.
Des de ben petits els infants experimenten la rivalitat per l’afecte dels pares i desenvolupem estratègies per arribar a satisfer les seves necessitats. Poden experimentar el fracàs i l’èxit i comencen ja a elaborar tot un seguit de mecanismes de defensa que els permetran sobreviure a situacions que els suposi una gran tensió.
Un infant de preescolar, està experimentant un ràpid desenvolupament psíquic, molt més gran que el d’un escolar de més edat, i per aquesta raó els efectes dels traumes són comparativament grans en l’edat del preescolar. (Winnicott)
L’infant de preescolar comença a assistir a centres d’educació, aquest fet comporta per a ells moments de tensió i ansietat. En aquesta edat, expressar els seus sentiments mitjançant la paraula pot ser molt complicat, sobretot en una edat en la que l’ús del llenguatge és encara molt limitat.
Durant aquesta etapa els infants són artistes innats i éssers simbòlics i l’expressió mitjançant l’art i el joc els resulta familiar, proporcionant-los un gran plaer. La intervenció Terapèutica d’Artteràpia durant l’edat preescolar basa la seva metodologia precisament en el joc i en la capacitat creativa de resignificar la realitat, aspectes claus de la Teràpia Artística o Artteràpia .
L’Artteràpia a preescolar
La creativitat està molt relacionada amb l’emoció, de fet no existeix l’una sense l’altre, i per aquesta raó és molt important que quan l’infant jugui ho faci creativament, ja que d’aquesta manera permetem que les seves emocions puguin canviar i pugui veure’s d’una manera diferent, des d’una altra perspectiva.
Les experiències creatives els ajuden a expressar i enfrontar els seus sentiments, també fomenten el creixement mental perquè proveeixen d’oportunitats per assajar noves idees i provar noves formes de pensar i resoldre problemes.
És important cuidar el tipus de joguines que els oferim perquè s’entretinguin. No totes són adequades per al seu correcte desenvolupamentemocional i sovint són les menys sofisticades i cares les que més els permeten desenvolupar la creativitat i expressar i vivenciar plenament les emocions.
Els objectius que es busquen en les intervencions d’Artteràpia són:
Estimular la recerca de resolucions creatives
Afavorir el procés de reafirmació de la individualitat
Facilitar l’expressió de les emocions en l’entorn segur del joc
Durant els primers anys de vida, bona part del coneixement per guions és manifest en les classes de seqüències simbòliques o «fingides», o de «joc fingit», en les que els infants juguen sols amb accessoris de mida infantil, amb altres nens o amb els pares. (Gardner)
La imatge següent mostra el moment en el qual un infant de preescolar col·loca les «seves pors» que prèviament havia pintat en un full, dins la boca del «fantasma menja pors».
Ja queda molt poc perquè els joves estudiants de Can Lletres s’examinin per treure’s el títol d’educació secundària obligatòria. El dia previst per a les últimes sessions d’artteràpia, els nervis i neguits que sentien eren palpables, cap d’ells i elles volia deixar de repassar per l’examen que els donaria l’oportunitat de tornar-se a pujar al «tren» del que un dia, per raons i circumstàncies diverses, es van baixar. Tot i això, al final van ser dues sessions intenses i amb força implicació on tots dos grups van tenir, un cop més, l’oportunitat d’expressar-se creativament.
El terapeuta artístic que s’endinsa en el món emocional dels joves, es troba amb la tasca de conduir un procés creatiu i acompanyar a individus amb característiques pròpies de la infància i de l’adultesa al mateix temps. És una etapa difícil de forts canvis físics i anímics on el nen o la nena que un dia va ser està intentant convertir-se en un adult amb identitat pròpia, diferenciada dels adults que puguin tenir de referència.
Durant els diferents tallers impartits amb aquest grup, l’objectiu principal ha estat sempre el mateix: mostrar a cadascun dels participants la màxima escolta en l’expressió de les seves emocions.
Tot el procés creatiu es va desenvolupar en un ambient que va fer possible afloressin qüestions importants que van estar contingudes i sostingudes en un acompanyament subtil. Un treball que els va permetre valorar i reconèixer recursos i capacitats. Ara solament queda esperar que l’experiència creativa els ajudi a enfrontar-se amb més confiança a un examen tan determinant en la seva vida.
Objectius generals dels tallers:
Facilitar el reconeixement de pensaments i emocions generadors de pors i bloquejos
Desenvolupar nous mecanismes d’afrontament
Foment de la confiança, reconeixement de la capacitat de superació personal
Augment de l’autonomia, la motivació personal i el desenvolupament com individus
Desenvolupar la capacitat de simbolització per mitjans de l’art
Ordenació visual i verbal de l’experiència
Treballar amb la fantasia i l’inconscient
El procés creatiu no és curatiu en si mateix, necessita un professional que l’acompanyi per poder vincular els aspectes terapèutics amb la vida psíquica de la persona en procés
Amb aquesta proposta dereciclatge CREA, el conte d’en Bucay «un elefant encadenat» ens serveix d’excusa per fer un treball creatiu i d’exploració sobre la importància de conèixer les nostres capacitats i possibilitats.
Consisteix en l’elaboració d’un elefant amb material de rebuig (els de la fotografia s’han fet a partir d’envasos de plàstic) on la deixalla es converteix en aquest context en una metàfora de com una persona pot arribar a ser molt més del que s’imagina.
Un taller per a totes les edats que s’adapta en cada moment a les necessitats i característiques del grup.
El que separa els objectes de les anteriors imatges, és la idea, el pensament que ha permès crear la possibilitat de transformar allò que ja no és útil en un elefant ple de sentit per a nosaltres.
Una simbologia clara del que moltes vegades ens passa a la vida, quan no som capaços d’extreure les nostres potencialitats a partir del que tenim i de les circumstàncies que ens toca viure per culpa d’idees i records antics força limitadors, de la mateixa manera com li passa a l’elefant del conte.
El conte «un elefant encadenat»
El protagonista de la història es pregunta perquè l’elefant del circ, un animal fort i poderós, no s’allibera de la petita estaca a la qual resta lligat després de cada espectacle. Un dia li donen la resposta:
L’animal no escapa perquè ha estat lligat des que era molt petit. En aquell moment, va intentar alliberar-se dels seus lligams, però per més que ho va intentar no va aconseguir-ho. L’elefant ha anat creixent i adquirint força, però en la seva ment el record de què no va aconseguir-ho ha fet que deixi d’intentar-ho.
Tothom podem ser molt més del que som si aprenem a «trencar l’estaca» a la que estem lligats.
“Si no pots ser pi al cim, sigues el matoll del val, però sigues el millor dels matolls que hi ha al costat del rierol; sé arbust, si no pots ser l’arbre…
Si no pots ser arbust, sé herba que d’algun camí augmenta l’alegria; si no pots ser rosa, sé espart, però el més vivaç espart del llac…
Si no pots ser camí, sé sender; si no sol, sé estrella que titil·la; no busquem grandàries en la lluita, sinó ser el millor del que siguis!»
Espai FridArt enceta el seu primer any participant en la Setmana de la Salut que organitza l’ajuntament de Cardedeu i que aquest cop està centrada en la prescripció social. Aquest és un mecanisme pel qual els professionals d’atenció primària adrecen els pacients amb risc de trastorn mental, o amb estils de vida poc saludables, a què utilitzin recursos del seu entorn per tal de reduir l’ús que fan dels medicaments.
En aquest context, l’art com a teràpia pot ser de gran utilitat, ja que és una tècnica que busca facilitar l’expressió dels sentiments i emocions més profunds a través de l’expressió artística per tractar tota mena de bloquejos y conflictes. L’objectiu principal que es persegueix és el d’ajudar a la persona a tenir una millor qualitat de vida.
Les teràpies artístiques i creatives es fonamenten en el potencial terapèutic del procés i creació artístic que, dins d’un marc adequat conduït per un professional qualificat, promou la capacitació personal, relacional i social, el desenvolupament expressiu i creatiu, el canvi de posició subjectiva i quan és necessari, l’elaboració simptomàtica (ansietat, depressió, fòbies,…).
En el procés de crear l’obra plàstica, la persona pot aconseguir un millor coneixement de si mateixa quan té l’oportunitat de connectar amb el seu món intern que expressarà en imatges i símbols personals. Tot un procés que promou la integració de la personalitat i crea les condicions necessàries perquè es pugui produir un canvi favorable en el seu estil de vida.
Esperem que ben aviat l’art com a teràpia pugui estar a l’abast de tothom a Cardedeu, integrada no solament en els sistemes de salut, sinó també en els educatius, socials i comunitaris, al mateix nivell que des de fa molts anys està funcionant amb bons resultats en altres països.
L’obra es transforma en el taller d’artteràpia en un document amb el qual s’estableix un diàleg sanador que permetrà obtenir nous significats, clarificar situacions, o simplement poder arribar a acceptar-les.
Tot el grup de joves que estudien a Can Lletres es va mostrar motivat i amb una gran implicació durant tot el procés creatiu de dimecres. Per aquest segon taller vaig utilitzar el Collage com a eina expressiva per treballar el tema de la ira i l’autocontrol, triant revistes que fossin atractives i poguessin coincidir amb els seus interessos, però amb cura de no sobreexcitar-los amb imatges sexualment massa explícites. Va estar interessant poder comprovar les diferències sorgides de treballar la ira amb dues tècniques d’artteràpia tan diferents com són el fang i el Collage.
Les diferents característiques i peculiaritats de les tècniques utilitzades va donar lloc a resultats i comportaments dels participants ben diferents malgrat haver treballat sobre el mateix tema.
El modelatge amb fang, és una tècnica que està vinculada directament amb el cos, i és un mitjà molt bo per poder expressar impulsos reprimits com l’odi o la ira, ja que permet que es produeixi la descàrrega emocional i posterior relaxació. Tot i això s’ha de tenir en compte quan treballem amb adolescents, que el seu nivell de control és molt baix, contràriament al que passa amb el Collage que en ser un procés de passos molt pautats on els participants difícilment es podran «perdre» i la tècnica que més control proporciona de totes.
Un altre dels seus avantatges, és el fet de poder treballar amb imatges preexistents, ja que permet reduir la por que pot produir treballar amb altre tipus de material «d’haver de realitzar imatges estèticament correctes». L’expressió d’elements i sentiments contradictoris, amb la creació d’imatges en les quals les peces coincideixen encara que ho facin de manera dissonant, ens ofereix una cosa de gran importància en artteràpia:
La possibilitat d’observar el material psíquic que forma part de la singularitat d’una persona, com són les seves idees, sentiments, odis, amors, esperances o somnis.
En definitiva, amb el Collage podem identificar les capes que construeixen la identitat de l’individu. Es torna un mirall simbòlic que reflecteix els fragments del món intern de la persona, que mai serà homogènia, animant-nos a mirar les coses des d’anglès diferents dels habituals, aportant a la creació l’avantatge d’oferir-nos possibles estratègies per resoldre els nostres conflictes i interrogants.
Espai FridArt enceta el seu primer any amb quatre tallers d’artteràpia a «Can Lletres», un Centre de Formació Permanent adscrit a l’Ajuntament de Llinars on estudien adolescents de 16 i 17 anys amb una llarga trajectòria de fracàs escolar. Diferents recursos artístics serviran per fer un treball sobre la ira i la por, dues emocions bàsiques que causen molts problemes i limitacions a tothom, més encara a joves amb històries personals força complicades, carregades d’una alta conflictivitat familiar que moltes vegades són la causa principal del seu baix rendiment acadèmic i desmotivació.
L’objectiu principal en totes les sessions serà la de poder conduir al grup d’una manera distesa i lúdica, a reflexionar constructivament sobre la ira i la por i l’estreta relació que totes dues emocions mantenen amb l’autoestima.
En quan a la seqüència metodològica de les sessions serà la següent:
Escalfament amb dinàmiques que permetin la relaxació i el centrament mental que possibiliti l’inici del treball creatiu.
Treball creatiu mitjançant l’elaboració d’una obra que serà el punt de partida per iniciar el procés de recerca i interiorització personal d’aspectes desadaptatius de la conducta.
Tancament i posada en comú dels treballs, valoració final i conclusions.
Malgrat que els tallers puntuals d’artteràpia sense continuïtat en el temps fan del tot impossible establir el vincle necessari amb els participants per poder fer un treball en profunditat, no puc deixar de donar la benvinguda a una iniciativa com aquesta, que donarà a conèixer nous llenguatges expressius a aquests joves i l’oportunitat de donar sortida simbòlicament a les qüestions que els causen malestar i que sovint no poden posar paraules.
Treballem la ira amb argila
Amb el primer grup vaig utilitzar l’argila, un material que per les seves peculiaritats i característiques resulta idoni per a projectar d’una manera espontània, emocions i desitjos, i ens dóna la possibilitat d’expressar la ira i ràbia d’una manera segura i socialment acceptada. Situat a l’extrem de menys control de manipulació, aquest material no ofereix cap mena d’estructura més que la que els participants decideixin donar-li. Es pot corregir les vegades que sigui necessari, motivant d’aquesta manera a l’experimentació.
Els treballs realitzats han donat al grup l’oportunitat, no solament de poder expressar les seves emocions de manera creativa, sinó també de poder parlar sobre aspectes importants per a ells i elles en un ambient distes, segur i amb el màxim respecte i escolta.
Objectius específics de la sessió
Treballar l’autocontrol i la seva relació amb l’autoestima i l’autoconcepte.
Internalització dels conflictes del grup per mitjà de l’empatia i identificació amb els altres integrants.
Contactar amb les possibilitats expressives del treball creatiu i artístic.
Desenvolupar la capacitat de simbolització per mitjans artístics.
Facilitar el reconeixement d’emocions i aspectes de si mateixos.
Ordenació visual i verbal de l’experiència.
Treballar amb la fantasia i l’inconscient.
L’art és una manera d’aplicar l’experiència humana creant equivalències d’aquestes experiències. (Edith Kramer)
L’art pot ser una forma alternativa d’expressió i de comunicació per l’adolescent, contribuint a la construcció de la seva identitat en una etapa on es troben presents molts bloquejos, una gran immobilitat i molts moments del típic «no sé», ja que moltes vegades el jove no sap bé quins són els seus sentiments i, en conseqüència, no és capaç de donar una resposta al que l’adult li pot estar preguntant.
En general, les activitats artístiques estimulen la creativitat permetent augmentar l’autoestima de qui realitza una obra plàstica que pot convertir-se en l’objecte d’elogis de qui veu el treball acabat, i sobretot, el fet d’aportar a l’autor o l’autora la satisfacció de sentir-se capaç de crear alguna cosa.
Durant l’adolescència, l’artteràpia permet als joves tenir l’oportunitat de trobar-se realment a si mateixos com a persones úniques i diferents. A través de l’obra podran alliberar-se de les seves pors, angoixes, descarregar la seva ira, o expressar un sentiment de denúncia d’una forma segura i continguda, però profundament alliberadora per a ells i elles.
I és que, en general, la creativitat és fonamental per al desenvolupament de l’ésser humà; gràcies a ella l’adolescent pot construir ponts entre el seu món intern i la realitat que l’envolta, i d’aquesta manera poder enfrontar-se a les circumstàncies de la vida d’una manera òptima i saludable.
En definitiva, l’art i la creació són indispensables per a la salut psíquica de les persones en general i especialment per l’individu modern que es veu sotmès a un tipus de vida complexa que Julia Kristeva tan bé ens ha explicat:
«… la capacitat per representar és la característica principal d’aquestes patologies contemporànies, les «noves malalties de l’ànima». L’individu modern de tant consumir objectes, imatges i píndoles per calmar la seva ansietat, ha perdut la seva vida interior. Acuitats per l’estrès, impacients per guanyar i gastar, per gaudir i morir, els homes d’avui s’estalvien aquesta representació de la seva existència que es coneix com a vida psíquica (…)La vida psíquica de l’home modern se situa des d’ara entre els símptomes somàtics (la malaltia i l’hospital) i la posada en imatge dels seus desitjos (el somni davant del televisor).Si l’art té alguna funció clara (sense ser cap panacea i desvinculat del seu valor mercantil) seria fer-nos més suportable l’existència, ajudar-nos a combatre una mica el «tedium vitae», recuperar la perduda «alegria de viure» en un moment en què la tristesa sembla generalitzada, intentar escapar d’aquesta cadena perpètua a què ens sotmetem voluntàriament amb la nostra civilitzada i moderna forma de viure; renovar la consciència i curar la vida, que és del que es tracta «.
Quan creem objectes artístics o quan pintem, realitzem una activitat que és en si mateixa relaxant i que ens pot fer sentir bé, malgrat això, estem davant un alleujament que dura mentre es realitza l’activitat creativa. L’expressió artística amb la metodologia utilitzada en artteràpia és diferent, ja que la seva finalitat no és estètica, un aspecte que la diferència de l’art que veiem exposat en els museus.
Quan utilitzem l’art com a teràpia i/o autoconeixement, el seu objectiu és realitzar un procés continuat en el temps, durant el que l’obra realitzada es transforma en un «mirall simbòlic» on mirar-nos per obtenir nous significats, aclarir situacions, o simplement ser capaços d’acceptar la realitat tal com és, el que ens farà modificar conductes personals i millorar la nostra forma d’estar al món.
Les peculiaritats personals, culturals, resistències i de relació amb els altres, seran projectades en el paper a través dels pigments, colors, línies i taques. Les imatges o obres tridimensionals produïdes, seran extensions nostres, superfícies on tindrem la visió d’un món ple de possibilitats, construït del mateix material que els somnis, que ens permeten enfrontar-nos a fantasmes, continguts i desitjos inconfessables.
L’art és coneixement mitjançant l’emoció, i un lloc també on l’emoció i el pensament es donen la mà. L’art sempre és beneficiós perquè permet establir un diàleg entre l’autor i la seva obra.
Un ambient segur i facilitador
En un taller d’artteràpia es busca crear un ambient segur i facilitador que permeti l’exploració de potencialitats, adaptant les propostes al ritme i procés de cada persona.
El terapeuta mai interpreta l’obra realitzada, el seu objectiu és conduir el procés personal de cada persona o grup en una relació d’acompanyament i confiança que convidi a les persones a pensar sobre si mateixes.
Tot i no ser un element important, la paraula serveix de suport per explicar l’obra creada. Però hi haurà ocasions en què la persona no està preparada per parlar o no pot expressar amb paraules el que sent, en aquest cas es respectarà el seu silenci sense forçar-la a fer allò que no vol o no està preparada a fer.
Un clima de confiança i sensibilitat i una obra que ajuda a pensar
Per a les persones que pregunten si els pot ser d’utilitat l’art com a teràpia malgrat no saber dibuixar o pintar, dir que no es requereix experiència artística de cap mena per iniciar un procés creatiu.
Beneficis que podem obtenir amb l’artteràpia:
Autoconeixement, exploració i expressió que derivarà en més benestar. Durant el procés creatiu es facilita l’expressió dels sentiments i emocions més internes amb l’elaboració del treball artístic, una cosa que permetrà a la persona més autoconeixement i que sigui capaç de treballar bloquejos i/o conflictes.
Desenvolupament de la intel·ligència creativa que és l’habilitat de tenir noves idees que ens permetrà resoldre els problemes d’una manera original i imaginativa. La creativitat ens brinda l’oportunitat de reinventar la nostra vida, ens dóna força, energia i inspiració necessàries per renovar-nos, ens empeny i ajuda a trencar barreres.
Desenvolupament de la intel·ligència emocional que és la capacitat per establir contacte amb els nostres sentiments i aprofitar aquest coneixement per orientar la nostra conducta i capacitat de discernir per respondre adequadament als estats d’ànim, temperament, motivacions i desitjos dels altres.
Enfortiment de capacitats i recursos que ens permetrà descobrir noves possibilitats de viure i sentir.
Relaxació amb l’alliberament de les tensions acumulades.
Augment de l’autoestima, ja que en la creació sempre cal prendre decisions: quins materials cal utilitzar, sobre quin suport, com elaborar l’obra, etc. Això serà de gran ajuda a les persones que siguin insegures i dependents, ja que serà el mitjà que els servirà d’excusa per expressar-se davant els altres.
L’obra realitzada tindrà la importància de quedar com a testimoni de l’emoció i sentiments viscuts i les metàfores utilitzades durant la sessió, seguiran treballant en nosaltres després de temps d’haver realitzat l’exercici.
ESPAI FRIDART 